Nit tel·lúrica

Si treballes per Cap d’Any, hauràs de treballar tot l’any, diu la dita. En un dia com el d’avui, moltes escriptores comencem a gestar un llibre nou. Mentre els carrers s’omplen de disbauxa, desmesura i serpentines, nosaltres ens tanquem a l’estudi-petxina i ens acarem a la pàgina en blanc com qui voreja un penya-segat, com qui prova d’endevinar, de la sorra estant, on acaba la misteriosa línia de l’horitzó.

Prèviament, hem sopat com persones normals que celebren coses, hem brindat i hem felicitat l’any nou als membres de la tribu. Després, amb l’ordinador engegat i les parpelles a mig gas, hem fet el ritual de cremar papers amb desitjos. No som d’aquelles que demanen collonades del tipus “que em toqui la loteria” o “que aparegui la meva mitja taronja”. Som més aviat conceptuals i solidàries: Llibertat-ibertat-bertat-ertat-tat-at, Salut-alut-lut-ut, Pau-au-u. Normalment queda la pica del lavabo feta una porqueria, amb restes de cendra i alguna lletra encastada a la porcellana. Quan arriba l’hora de la veritat, hi ha un silenci sepulcral que ens crida. No som de ballar fins a hores petites amb un somriure desencaixat, ni d’escriure llistes inútils amb propòsits semblantment irrisoris.

Les escriptores preferim el cara a cara amb la pantalla, despentinades i en pijama, desmaquillades i amb peücs, decidides a crear mons. La nit és freda però obrim una mica la finestra per espavilar les idees (i perquè marxi la pudor de tabac, no ens enganyem). Pensem que l’any nou també porta aire nou i, ja que hi som, llibre nou. Passarem l’any treballant i, ben segur, el proper Cap d’Any, encara serem pel tros. Som una raça en perill d’extinció. En som conscients.