Desarmar el fanatisme

És una para­doxa que el món glo­bal, amb tots els seus sis­te­mes de comu­ni­cació i de segu­re­tat, no sigui capaç de defen­sar-se del fana­tisme i d’extir­par-lo de la vida social. La pre­venció del fana­tisme és una exigència glo­bal que reque­reix una pro­funda anàlisi de la seva gene­a­lo­gia.

Dir no al fana­tisme és prac­ti­car la tolerància zero envers qual­se­vu­lla de les seves mani­fes­ta­ci­ons per suau que sigui. El drama rau en el fet que ningú no es reco­neix a si mateix com a fanàtic. Jus­ta­ment una de les carac­terísti­ques del fanàtic és la seva inca­pa­ci­tat per pren­dre distància de si mateix i sot­me­tre’s a crítica.

Per defi­nició, els fanàtics sem­pre són els altres. Quan un ésser humà és capaç d’iden­ti­fi­car la pulsió fanàtica que ali­menta les seves acci­ons i les seves parau­les, ja ha entrat en la via terapèutica, però men­tre no exa­mini el seu ésser, roman sem­pre impune.

Cons­ta­tem, en el moment actual, que el món lliure i civi­lit­zat no sap com defen­sar-se del fana­tisme religiós de caràcter glo­bal. La por als atemp­tats té com a con­seqüència una limi­tació de drets, espe­ci­al­ment, de les lli­ber­tats civils i del dret a la inti­mi­tat.

El dret a la segu­re­tat és molt cobe­jat en la soci­e­tat de la por (Zyg­munt Bau­man dixit) i, per aquest motiu, el ciu­tadà està dis­po­sat, si cal, a pres­cin­dir de la seva lli­ber­tat de movi­ments, d’expressió o d’asso­ci­ació, fins i tot a la seva vida íntima, si tot ple­gat li garan­teix la segu­re­tat física per a ell i per als éssers que estima.

El fana­tisme no neix, en cap cas, per casu­a­li­tat. El fanàtic no és, tam­poc, un destí de la natu­ra­lesa, ni la con­seqüència de com­bi­na­ci­ons atza­ro­ses de gens. El fanàtic es cons­tru­eix, es con­fi­gura per una sèrie de fac­tors exògens que va inte­grant, ja sigui de manera pas­siva o reac­tiva.

L’estat d’incer­tesa i de deso­ri­en­tació, el no saber a què ate­nir-se con­du­eix, amb freqüència, quan un ésser humà s’aban­dona a ell, a l’angoixa. Quan el vol evi­tar sense superar-lo, quan pretén obrar com si allò no l’afectés, sobre­tot sense esforçar-se intel·lec­tu­al­ment, sucum­beix al fana­tisme.

El fanàtic es llença terra als ulls i tracta d’anul·lar la seva con­fusió intel·lec­tual amb una con­fusió emo­ci­o­nal. És la mateixa estratègia del cala­mar que, per no veure que l’aigua és tèrbola, des­car­rega la seva tinta. Angoixa i fana­tisme són els dos mals capi­tals del nos­tre temps com ho van ser, també, en el final del món antic. L’intent d’anar més enllà d’aquests fou l’ataràxia, és a dir, el des­in­terès, la indi­ferència del món.

El fana­tisme és un fals meca­nisme de defensa enfront de l’angoixa. L’angoixa és una emoció molt tòxica que està de manera omni­pre­sent en el nos­tre món, encara que de forma latent. L’angoixa és la vivència de l’estre­tor; és el que sent la per­sona quan s’endinsa per un con­gost i no sap si sor­tirà o haurà de girar cua. Quan una per­sona sent angoixa, li manca aire, sent com una opressió, ofec.

No és estrany que, en un con­text tan ines­ta­ble com el nos­tre, emer­geixi amb molta força aquest estat anímic d’angoixa. Molts ciu­ta­dans veuen en la ide­o­lo­gia fanàtica, sigui del signe que sigui, una manera d’alli­be­rar-se’n, d’obte­nir cer­te­ses, segu­re­tat, soli­desa; en defi­ni­tiva, un ideal pel qual llui­tar, un horitzó de vida que jus­ti­fi­qui la pròpia mort i la mort dels altres si cal.

Dir no al fana­tisme sig­ni­fica dir sí a l’auto­e­xa­men i a l’autocrítica. Con­sis­teix a pren­dre distància de totes les ide­o­lo­gies, cre­en­ces i movi­ments supo­sa­da­ment alli­be­ra­dors. No hi ha dre­ce­res per esca­par-se de la incer­tesa i de l’angoixa; no hi ha via­ranys mira­cu­lo­sos per eva­dir-se de la ines­ta­bi­li­tat i la por. La sor­tida a l’angoixa no passa per l’adhesió cega i incon­di­ci­o­nal a un ide­ari religiós, polític, ètnic o econòmic, sinó per la capa­ci­tat de pren­dre distància de tot i de man­te­nir molt viu el sen­tit crític.