Cambres

L’habitació de quan ella tenia divuit anys era un cop de puny mal donat. En uns escassos cinc o sis metres quadrats, els seus pares hi havien encabit un moble d’aquells dels anys vuitanta, de fusta clara, amb un armari a cada extrem, calaixos a sota i a sobre dels armaris i un llit microscòpic encastat al mig. A menys d’un pam de tota aquesta estructura d’una sola peça hi havia una taula d’escriptori enganxada a una finestra que no es podia obrir si no retiraves la taula endavant. Tampoc l’has d’obrir per res, li deien. Que el corrent d’aire danya el coll, li deien. Un moble de tres calaixos situat a sota de la taula, a la dreta, deixava un únic espai per a una cadira, també de fusta, d’aquelles plegables. Incòmodes. Sense coixí. La tauleta feia uns vuitanta centímetres de llarg per uns quaranta d’ample. No hi cabia tothom, allà a dins. A uns quatre pams del llit, a l’altra paret, hi havia quatre lleixes amb els llibres, les llibretes, les carpetes i els arxivadors amb la feina del primer curs d’universitat. Tot entatxonat com en una llauna de sardines. A costat, un petit radiador de tres resistències, un quadre d’en Patufet de quan tenia quatre anys, una paperera amb una bossa de plàstic a dins i la porta, sovint tancada. Sí, ella era l’hàmster d’aquella gàbia comprada al basar. I sí, ella havia d’aprendre que la comoditat era un luxe, que estudiar era deixar-s’hi la pell i quadrar-se el cul. Que si fumava a l’habitació, dormiria en un núvol de fum. Potser per això, ara, a la meitat de la vida, és una treballadora incansable que guanya quatre pistrincs per anar tirant però que ja no pateix mentre penca amb les natges repenjades en una butaca blava, flonja i inclinable que no li destrossa l’esquena.