Borrell no es jubila

La majoria de la gent confessa que la política l’avorreix. Lògic, acostumats com estàvem a una alternança entre dos partits que semblava que havia de durar per sempre. Ara, sembla més divertida. Els partits de dreta ja no busquen homes seriosos i circumspectes com abans sinó que incorporen a les seves llistes toreros i personatges televisius, encara que sigui alguna víctima d’una tragèdia personal i de la pornografia dels sentiments que practiquen els canals de televisió generalistes. És clar que la professionalització de la política ha impedit durant molts anys que corregués l’aire, fins al punt que les mentides de la transició va arribar un punt que semblaven instal·lades per sempre. No ha estat així i ara surten les traïcions i les veritats que es van amagar quan Franco es va perpetuar en els descendents que fins ara tenien la paella pel mànec. Gent que havia presidit el país ara fan el ridícul cada cop que obren la boca. Només cal fixar-se en Felipe González o José María Aznar. Dos personatges inútils per als qui ha passat el seu temps i que es poden permetre el luxe de fer el ridícul perquè la gent s’assabenti que encara són vius. Més grotesc i patètic és el cas de l’actual ministre d’Afers Exteriors, Josep Borrell. Un home que a mitjan anys noranta va gosar plantar cara a les vaques, llavors encara sagrades, del Partido Socialista Obrero Español. Es va presentar a unes primàries contra Joaquín Almunia, el candidat escollit per les patums. Fins i tot va participar en un cara a cara televisiu amb el seu rival assessorat ni més ni menys que per Albert Boadella. El noi ja prometia. Va guanyar les primàries i va plegar poc després per un embolic de frau a Hisenda. La seva curtesa de mires no li va permetre calibrar bé a qui plantava cara. Tot el seu entusiasme es va transformar en una rancúnia malaltissa contra els qui havia intentat fer fora del poder i que van acabar fotent-lo fora a ell. Ara, quan la renovació s’ha imposat per la pròpia inèrcia del relleu generacional, Borrell reapareix del bracet de Sánchez, més vell però amb la rancúnia intacta. S’ha de ser d’una fusta molt especial per mostrar-se com es va mostrar davant un prestigiós entrevistador davant de tot Europa. Diuen que la vergonya no serveix per res i s’ho ha agafat al peu de la lletra. Perquè se n’ha de tenir molt poca per fer el paperot que tots vam veure. Crec que només el tribunal que jutja Catalunya i algun torero de les llistes l’aconseguiran superar. I si no es vol jubilar, segur que Boadella li aconseguirà algun paper de pallasso.