L’Espanya que vull

L’Espanya que vull ha de tallar complicitats, lligams i sintonia amb el franquisme, considerar-lo el període més nefast de la història i actuar, en conseqüència, en el marc jurídic. I condemnar oficialment la dictadura i declarar-ne il·legal l’actuació, la ideologia i l’exaltació dels seus representants, símbols i objectius. Parlo de la substitució del nom de Franco, els militars que li feren costat, els polítics i ideòlegs del règim i els càrrecs institucionals, per altres noms vinculats al progrés local i de la humanitat, la cultura i la ciència, o a la promoció de valors universals com la llibertat, la igualtat i la fraternitat. El 2019 hi ha, com si res, noms franquistes que donen identitat pública a escoles i instituts, equipaments sanitaris i esportius, així com topònims. En algun cas, sota de la denominació actual, hi consta el nom franquista, donant entenent que l’autèntic és l’anterior. Els monuments, plaques i distintius que en l’espai públic facin referència a aquesta etapa de la història han de ser enderrocats o substituïts per altres que siguin compatibles amb els valors democràtics.

Coherentment amb la il·legalització del franquisme, l’Espanya actual ha de suprimir els títols nobiliaris que s’hi relacionin, com ara el ducat de Franco, així com no tolerar l’exhibició obscena i triomfal d’alguns dels seus familiars directes pels platós de televisió, en entrevistes i concursos, pel simple fet de dur el cognom del colpista. La Fundación Francisco Franco no sols no pot desgravar a hisenda, ni rebre subvencions, sinó que ha de ser posada fora de la llei, de la mateixa manera que ni a Portugal, ni a Alemanya, ni a Itàlia, hi ha cap entitat semblant amb el nom de Salazar, Hitler o Mussolini. Els militars que, passades quatre dècades de les primeres eleccions després de la mort del dictador, signen manifestos demanant respecte per la memòria del general, han de ser apartats de les seves responsabilitats i retirats honors, privilegis o prebendes atorgats durant la seva carrera militar. Una Espanya democràtica no pot permetre la salutació franquista, ni l’exhibició de símbols, fotografies i banderes de l’antic règim, ni l’existència legal de forces polítiques que en facin apologia o en reclamin el llegat polític. Ni el manteniment de distincions, condecoracions i remuneracions econòmiques a persones a qui van ser atorgades durant el franquisme i que avui encara les mantenen. En aquesta altra Espanya, els llibres de text no poden qualificar de “règim autoritari” una dictadura militar, per tal de banalitzar-ne el caràcter antidemocràtic.

L’Espanya que vull ha de ser laica, garantir la llibertat de cultes i la igualtat efectiva de les diferents confessions davant la llei, en drets i deures. Això afecta la declaració de renda i el dret dels contribuents a triar el destinatari del seu percentatge solidari; el pagament d’IBI dels edificis de culte, el mateix per a totes les religions; l’anomalia de mantenir, a càrrec dels pressupostos públics, capellans militars; la presència de membres de l’exèrcit o de la Guàrdia Civil, uniformats i armats, en cerimònies religioses; la prestació d’honors militars o condecoracions a figures simbòliques d’una confessió, etc. Que Espanya sigui la quarta per la cua dels 28 estats de la UE pel que fa a la independència judicial, exigeix un canvi radical en el poder judicial que ha de ser independent dels altres poders, per assolir la credibilitat i el respecte propis d’una societat democràtica. Això comporta la supressió de tribunals extraordinaris com l’Audiencia Nacional, hereva del TOP franquista, i un sistema d’elecció de jutges i magistrats, lligats a la seva vàlua en la matèria i als organismes professionals corresponents, i no als partits, com a l’Europa de tradició i cultura democràtica.

L’Espanya que vull no ha de ser al·lèrgica a la diversitat (lingüística, cultural, nacional i religiosa) i ha d’entendre-la com un valor de convivència. Ha de deixar de menystenir el que no coincideixi amb la llengua, la cultura, la identitat i la religió de la majoria d’espanyols, per incorporar-les també com a pròpies, protegir-ne els drets i promoure’ls. La pluralitat lingüística, si és democràtica, es nota en els organismes i institucions d’estat, civils i militars, de les corts a RTVE, passant per ambaixades i consolats. Ha de facilitar als espanyols monolingües el dret a conèixer, respectar i estimar les llengües, cultures, identitats i creences d’altres conciutadans, per alliberar-los del gueto de la uniformitat i la ignorància. Una Espanya estupenda com aquesta, conservadora o progressista, serà democràtica i no neofranquista. L’Espanya que jo vull és aquesta. I la vull de veïna.