De reüll
Angoixa verda
No puc evitar certa sensació d’angoixa davant de cada estudi que es divulga als mitjans sobre el deteriorament accelerat del planeta. L’últim, sense anar gaire lluny, el que publicava aquesta setmana l’ONU sobre la devastadora pèrdua de biodiversitat, una extinció d’espècies animals i vegetals que s’afegeix al desgel dels pols, a l’escalfament global i a totes les plagues bíbliques que provoca el canvi climàtic. Aquests diagnòstics sobre la salut de la Terra no només generen alarma i desolació sinó també molta impotència, ja que revertir la manera com la humanitat es relaciona amb la natura (o més ben dit, la maltracta) és una tasca titànica que depassa les nostres capacitats, la dels individus i dels països aïllats. Canviar, com caldria, els models de producció i de consum només té l’impacte desitjat si es fa a escala global.
Per això no m’estranya que hi hagi qui dubti si serveix d’alguna cosa fer la compra amb tuppers per evitar plàstics i safates de porexpan, menjar fruita de km 0, instal·lar plaques solars a casa o renunciar als combustibles fòssils, si no és que ho fa tota la humanitat alhora. La pregunta és: i quina alternativa ens queda, si no? El que ens falta potser és ser més exigents amb els nostres governants perquè impulsin d’una vegada una autèntica transició ecològica per avançar cap a una economia més neta i sostenible. I, mentrestant, no baixar la guàrdia.