Opinió

Vuits i nous

Vinil i polaroid

“El llibreter s’estranya que vulgui comprar un CD

Trobo a la llibreria un CD que vull tenir, i el duc al taulell perquè me’l cobrin. L’amo, que es permet amb mi certes familiaritats, em diu: “On vas comprant això?” No es refereix al contingut del disc, sinó al disc en ell mateix. “Encara tens un aparell a casa per reproduir-lo?” M’enumera els sistemes avui disponibles per escoltar música. El CD no hi apareix. Em porta a una secció de la llibreria: “Això té molt més futur.” Són discos com els que escoltàvem de joves i petits. De vinil, en diem ara. Van amb la funda de sempre i són audibles a condició que una agulla recorri l’espiral impresa en la superfície circular. Fa moltíssims anys, l’amic Francesc Costa va reunir una colla de gent a casa seva. Jo formava part del grup. Ens va fer escoltar per primer cop un CD. Vam quedar parats i convençuts que els discos que no sabíem que un dia es dirien “de vinil” serien immediatament substituïts per aquella meravella acústica. Els discos de vinil es ratllaven, emetien sorolls no previstos pels músics, acumulaven pols que l’agulla anava arrossegant... Evoco aquests inconvenients al llibreter. Em parla d’“autenticitat”, de “so genuí”, m’indica cantants de rock que no volen altre suport que el vinil. Em sembla entendre que Bruce Springsteen es troba en la relació. Penso en Francesc Costa. És rellotger. Els clients li tornen a portar rellotges de corda perquè els repari?

Fa uns mesos els vaig explicar que el llibreter favorable als vinils va situar una màquina d’escriure arcaica en un prestatge amb intenció decorativa. Un nen va entrar a la llibreria amb la seva àvia i es va entretenir amb la màquina. Hi havia paper posat. Va teclejar. Va exclamar: “Mira, iaia, un ordinador que escriu i imprimeix a la vegada.” El mateix nen, també ho vaig explicar, va dir al llibreter que era a punt de fer un viatge amb l’avia a un país llunyà. “Envia’m una postal”, li va dir el llibreter mig en broma. “Què és una postal?” Un cop al país llunyà, el nen, instruït per l’àvia, va fer les gestions d’escriure’n una, adquirir un segell, enganxar-lo a la cartolina i fer la introducció a una bústia. El llibreter la va rebre i la va fixar en un mural amb una xinxeta. Quan de tornada el nen, expert en mòbils i whatsapps, la va veure no se’n sabia avenir: “Això és un miracle!”

L’altre dia vaig anar a una festa. Un dels convidats feia fotografies amb una polaroid evolucionada de la marca Fujifilm, que jo em pensava que ja no existia i que tenia tancat el magatzem de Parets del Vallès, visible des de l’autopista. “És l’última moda.” L’home disparava, sortia de l’aparell una matèria plàstica i al cap de cinc minuts de precipitacions químiques la imatge es feia visible. “Queda una mica esblanqueïda”, vaig observar. “Sí, però saps quina diferència poder tenir les fotografies en paper?”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.