Dos monstres

Fa ja una vintena d’anys, Quaderns Crema va publicar les cartes d’Eugeni Xammar a Josep Pla, que permetien aprofundir en la personalitat d’un colós del periodisme d’entreguerres que tot just descobríem amb els articles de L’ou de la serp. Ara, i de nou a cura de l’investigador Xavier Pla, arriben en un volum de prop de sis-centes pàgines les cartes que va enviar a una cinquantena llarga de corresponsals més, totes les que s’han pogut localitzar, excepte les de Pla, que ja coneixíem i que continuen sent les més completes i sucoses. Això no significa que les que s’han aplegat aquí, adreçades a Joan Estelrich, Rafael Tasis, Emili Vigo, Carles Esplà, Ramon Sugranyes, Josep M. López-Picó, Ferran Cuito o Josep Tarradellas, per esmentar els corresponsals més ben representats, tinguin un interès menor o circumstancial. Llegir Xammar, també el privat, és sempre una celebració, i més en un cas com el seu, en què aflora a cada ratlla l’esperit del vividor, del sensual, del solitari sarcàstic que es riu fins i tot d’ell mateix, de la seva pròpia excentricitat en un món que ja li ha deixat de pertànyer, com quan explica, navegant amb un creuer de la Cunard Line cap a Puerto Rico, que és l’únic oient del concert que hi ofereix a bord la Filharmònica de Viena. Escoltant Schubert, l’any 1958, tot sol enmig de l’oceà... El tracte quotidià és ple de detalls fabulosos, de llenguatges xifrats, d’alegries soterrades i objectes que canvien de mans. Com les sabates que es descuida a la casa ginebrina d’Armand Obiols i Mercè Rodoreda i que aniran rodolant de carta en carta, com una pedreta que es resisteix a caure. El desembre de 1924, Josep Pla va cloure el retrat literari que li dedicava amb aquesta solemne afirmació: “En Xammar morirà inèdit.” Atenció amb l’atreviment d’aquest Pla de 27 anys que tenia Xammar per un mestre i un germà gran: la mort, li pronostica, i al mateix temps l’oblit. A Xavier Pla, que ha estudiat a fons l’obra de tots dos i, sobretot, la del primer (la biografia que n’està escrivint ens sorprendrà, per bé i per mal, a tots), li produeix esgarrifances no tant la precisió del vaticini, que impedirà a Xammar de veure editades fins i tot les memòries, sinó la peculiar lectura que en va fer l’al·ludit: mentre tots ens aturem, horroritzats, a la porta d’aquest fatal “inèdit” que el condemnarà a vagar pels llimbs dels autors sense obra, Xammar no pot sinó parar l’orella a aquest descortès “morir-se”, i en la seva rèplica a Pla només desitja que sigui “com més tard millor”. Se’n fumia, el “vell lleó”, el “llop escèptic”, de les profecies de l’amic i de les expectatives nostres? Als vint anys, Pla ja tenia planificada la seva futura obra completa; Xammar, en canvi, va optar per construir-se una vida. Amb qui ens reconeixem més?