Colau, dues tasses

Diuen que hi ha una operació d’estat per impedir que l’independentisme governi l’Ajuntament de Barcelona –on viu el 21% de l’electorat català–, però havent obtingut només 15 regidors d’un total de 41, no fa falta cap trama conspirativa. Si s’havien fet la il·lusió que el postcomunisme colauïta els facilitaria la feina, benvinguts a la realitat: aquesta promesa no l’han feta mai –allò de “tomar el cielo por asalto” no inclou el rebombori secessionista–. Però com que l’amor és cec, la contrarietat es manifesta retraient a Ada Colau haver acceptat el suport de Manuel Valls, ignorant l’autèntic escàndol, que és que Valls hagi fet la mala jugada de mantenir Colau en l’alcaldia. La candidatura comuna ha perdut 20.000 vots i un regidor, ara en té només 10 de 41: la tendència és a la baixa. Aquesta barreja de pèssima gestió, paraules buides i llàgrimes de cocodril no hauria de tenir una segona oportunitat; amb la primera n’hi ha hagut prou per veure la magnitud de la tragèdia. Barcelona està visiblement pitjor que fa quatre anys, en això hi ha una majoria que coincideix; però aquesta majoria és incapaç de fer un acord de mínims per presentar una alternativa civilitzada. I el projecte d’articular una nova força de centredreta catalanista no independentista –tantes vegades anunciat i mai culminat– comença amb el pecat original d’encolomar-nos quatre anys més de colauisme. La política, entre altres coses, és l’art de presentar la pròpia posició com l’única virtuosa, i Valls d’això en sap, però tant?