Tribuna
‘Vae soli’
“Ai del que va sol”, diuen que ho proclamà el rei Salomó. És una expressió referida, bo i lamentant-se’n, a l’home (o a la dona –no la vessem ara que cal filar tan prim–) que es troba sol/sola enfront les dificultats de la vida. Es llegeix al Cohèlet o Eclesiastès capítol IV verset 10, si és que el tal Cohèlet o Eclesiastès el va escriure, segons alguns (també) savis, el gran Salomó rei d’Israel, a qui s’atribueixen altres llibres sapiencials. Aquest està constituït per una combinació, poc estructurada, de proverbis, paràboles, exemples, exhortacions i confessions que volen explicar l’experiència de l’autor.
Hi he pensat ara precisament perquè llegeixo en un diari italià que, en no recordo quina ciutat, s’hi obrirà un Saló del Solitari (que ara és moda dir-ne single), un gremi o segment social que a Itàlia el formen més de sis milions de persones solitàries a temps parcial o a temps complet, per obligació o per convicció. A primera vista viure sol, avui, sembla que hauria de portar més avantatges que inconvenients, però no sembla pas ben bé així: el solitari és el més carregat d’impostos, el qui té la tarifa més cara als hotels per allò del suplement per habitació individual, paga com tothom les cafeteres casolanes de dues tasses però només en fa servir la meitat, el mateix per a les minimàquines de rentar, dels sobres de sopa prefabricada que no són mai d’una ració, etc. Ara es munten fires, mercats i salons referits a l’estat civil de les persones, com si es tractés de novetats gremials de maquinària. A París hi ha hagut un Saló del Casament i al costat i al mateix temps un Saló del Divorci, anunciats i oferts de la mateixa exacta manera que hi ha un Saló del Cartró, de la Informàtica, dels Antiquaris, de l’Alimentació. Parlant-ne amb amics me’n foto una mica, i algú em retreu que no m’empipo prou amb els problemes socials actuals, i no entomo amb prou seriositat les enganyifes, immoralitats i corrupcions que ens envolten. En un moment problemàtic com l’actual, em diuen que la frivolitat és com un pecat mortal cristià, dels que blasmaven capellans i predicadors fa quatre dies.
El professor de religió in illo tempore del Seminari de Girona ens deia que el malvat Luter, interpretant les sagrades escriptures a la seva manera, es valgué d’aquella sentència bíblica amenaçadora dels qui van sols, per arrambar-se a una monja i esquivar així la maledicció divina. El mossèn ens deia que el malvat Luter es va equivocar i per això es condemnà, però jo no n’estic gens segur. I és que, de les coses segures, la més segura és dubtar.