La Bodega Ramiro

La inclas­si­fi­ca­ble i cos­mo­po­lita Bodega Ramiro de Lla­gos­tera ha tor­nat a obrir por­tes. Situ­ada al tram urbà de la car­re­tera de Tossa, es tracta d’un esta­bli­ment de begu­des que va obrir l’any 1960 Josep Car­re­ras, a qui deien Ramiro, nom del seu avi, del seu pare i també del fill, que encara mena una botiga de vins i licors al car­rer de Comte Guifré, just davant d’allà on el 1957 Car­re­ras va començar a expe­ri­men­tar la venda de vins i licors a gra­nel a turis­tes ins­tal·lant unes quan­tes botes i uns tau­lons que feien de tau­lell als bai­xos de l’antiga Coo­pe­ra­tiva La Rege­ne­ra­dora. En Ramiro era tot un per­so­natge que va morir als 34 anys d’una embòlia men­tre sopava a l’esta­bli­ment. Guiat per la intuïció, cobrava cinc duros (quinze cèntims d’euro) i els cli­ents podien beure tot el que vol­gues­sin. Van començar anant-hi turis­tes de Tossa i va ser un èxit. Però un sen­sa­ci­o­nal arti­cle de Jaume Pol Gir­bal, “Turismo báquico a Lla­gos­tera (Costa Brava)”, publi­cat a La Gaceta Ilus­trada, on es veien unes turis­tes com­ple­ta­ment bor­rat­xes, va pro­vo­car que el règim fes tan­car el celler per escàndol públic. En Ramiro era un bon nego­ci­a­dor i va acon­se­guir ins­tal·lar-la en l’antiga fàbrica de suro Ximecsa, un pecu­liar edi­fici en forma de U que és on l’actual pro­pi­e­tari, l’amo de Des­til·leries Cam­peny del Mas­nou, ha reo­bert una nau del celler i han tor­nat els auto­cars amb turis­tes rus­sos, sobre­tot, on abans pre­do­mi­na­ven angle­sos, ale­manys, holan­de­sos i fran­ce­sos. La Bodega Ramiro era un punt d’atracció turística i podia con­cen­trar una cin­quan­tena d’auto­cars en un sol dia. En els pri­mers anys ja hi havia més de tres-cen­tes botes amb vins i licors secs i, sobre­tot, dolços, sense obli­dar el xam­pany (de “cor­di­a­li­tat admi­nis­tra­tiva”, segons Pol) i la san­gria. A finals dels setanta el preu per beure tot el que es volgués fins que el fetge digués prou era de 150 pes­se­tes, menys d’un euro! La història de la Bodega Ramiro va lli­gada als grans esta­bli­ments de la Costa Brava, gai­rebé tots des­a­pa­re­guts, pen­sats per al gaudi del turista sense cap mena de limi­ta­ci­ons amb l’alco­hol i amb el fla­menc d’espec­ta­cle obli­gat. A la Bodega es va mun­tar un tablao amb una bota de vuit o deu metres de diàmetre que se sos­te­nia sobre botes més peti­tes. Es ser­vien sopars i s’hi feien grans xefles que aca­ba­ven de mati­nada, i els nois ens hi acostàvem per tafa­ne­jar i, els més tra­pe­lles, per inten­tar lli­gar amb alguna turista.