‘Alberes’ fa 10 anys

David Pujol ha estat fins avui el director d’aquesta revista bianual que surt per Nadal i a l’estiu; des d’ara Roser Bech el substituirà. Seguint el sistema territorial apostòlic, a Alberes li correspon l’arxiprestat de banda i banda de la serralada: l’Alt Empordà i la Plana Rossellonesa. Aquest espai, juntament amb els altres arxiprestats de les capçaleres semestrals Garrotxes, Cadí-Pedraforca i Gavarres, formen la diòcesi editorial dirigida pel “bisbe” publicista Àngel Madrià. Els primers deu anys que acaba de complir Alberes s’han celebrat de forma magnífica aquest diumenge a Lledó, el poble de Llavanera, del priorat de Santa Maria, d’algun Vayreda i de l’acollidor alcalde –i col·laborador de la revista– Quim Tremoleda. Com que va ploure, les cap a tres-centes persones que van viure l’efemèride, en lloc de la plaça, van ocupar absolutament tot el sòl de la parroquial. Adrià Dilmé amb algunes cançons i Aida Vilar amb locució i presència exquisides van animar l’acte. Pel faristol van anar passant l’Àngel, en David, la Roser, en Quim, Josep M. Bernils, Carme Renedo, Núria Trobajo, Jordi Puig, Enric Tubert i Jaume Guillamet per, breument, anar repassant la diversitat dels vint-i-un números publicats. El 2009 en David va convocar-nos al mas de Damià Espelt per parlar del nom, dels col·laboradors, de les intencions i il·lusions del projecte...; ara Alberes ha fet un primer cim. Reportatges a peu pla, càlides converses entrevista, retrats d’inoblidables, novetats editorials, rutes a peu, mirades afables al paisatge i als oficis capvesprals, atenció a la fauna i a la flora més fràgils, interessar-se pel microcosmos històric, arquitectònic, etnològic, lingüístic, literari i gastronòmic propers... “Hem procurat sempre escriure en prosa democràtica, de manera lleugera, per utilitzar una expressió que fem servir els pedagogs. Els textos han de tenir un caminar lleuger i seguit, que no vol pas dir ni irrellevant ni frívol”, ha dit i escrit en David. Cada exemplar, més que una revista corrent, és un volum d’una col·lecció que va aplegant, per dir-ho a la manera que repetia Josep Pla, les actes notarials d’aquesta geografia, particularment les que fixen els aspectes que l’inexorable pas del temps va precaritzant. No hauria de quedar ningú del Palau del Vent i ni del Palau del Vidre enllà que no conegui Alberes, un dels productes impresos més discrets i considerables que s’hi han produït. Abans del saborós refrigeri en David va demanar que no els deixéssim mai sols, i no ho farem pas!