‘L’esprit de l’escalier’

L’improbable lector d’aquesta columna coneix la sensació perfectament. Un baixa de la tribuna d’oradors i s’adona que s’ha descuidat de dir la frase realment enginyosa que tenia preparada. S’ha acabat el sopar, els convidats ja són fora i just ara, tot pujant les escales per anar a dormir, se t’acut la rèplica que es mereixia el comentari impertinent d’aquell cregut. A vegades això que Diderot en va dir L’esprit de l’escalier (l’enginy de l’escala) es manifesta no pel que t’has descuidat o no has sabut dir a temps, sinó per no haver sabut callar i evitar l’espifiada. En aquesta vall de llàgrimes tot ho entenem la mar de bé… quan ja no té remei. Un dels grans herois de l’espai, l’astronauta Neil Armstrong, el primer home que va aterrar a la Lluna ara fa cinquanta anys, va patir tota la vida el seu particular esprit de l’escalier. El dia de la gran proesa, Armstrong, que no era precisament de lletres, va deixar anar la frase que havia de donar la dimensió poètica necessària a la gesta. La frase assajada era: “Això és un pas petit per a un home, però un salt gegant per a la humanitat.” Amb els nervis, el nostre astronauta va pronunciar una frase absurda: “Això és un pas petit per a l’home, però un salt gegant per a la humanitat.” Es tractava de distingir entre “un” home, un individu, i la humanitat, tota l’espècie, però Armstrong tenia el cap a la lluna i va fer una redundància, la mateixa generalització: l’home i la humanitat. Va fallar en el moment clau, en el moment de fer història, per això l’esprit de l’escalier el va perseguir tota la vida. El problema de la NASA és que, per a aquestes ocasions, no n’hi ha prou amb un astronauta, s’ha de tenir sempre a punt un poeta al mòdul lunar. Els enginyers parlen de coses exactes, però els poetes saben que la inexactitud és el preu que paga la literatura per descriure el món amb precisió. En un món seriós als astronautes se’ls exigiria capacitat d’interpretar poèticament el funcionament de la mecànica. Si no la tenen, val més que callin.