Espantats

L’onada de calor que hem patit aquest estiu a tot Europa ha portat el professor britànic David King, exassessor científic dels governs de Tony Blair i Gordon Brown, a reconèixer que el canvi climàtic avança més ràpid del que s’havia previst. Es veu que la confessió del Dr. King no ha agradat gaire a la comunitat científica, no tant perquè no tingui raó en el que diu, sinó perquè ha admès públicament que està “espantat” per l’acumulació d’episodis extrems que afecten el planeta, com ara el desgel dels pols o l’esmentada escalada de temperatures. Alguns científics han retret a King la utilització d’un llenguatge massa “emocional” per parlar del canvi climàtic acusant-lo indirectament d’alimentar l’“ansietat” i d’abocar a la paràlisi. El retret per l’adjectiu em sembla una mica exagerat, la veritat, tenint en compte l’estat en què tenim el planeta, tot i que he d’admetre que a mi m’espanta que s’espantin els científics, o que s’espantin els metges que t’han de fer un diagnòstic, o els economistes, quan llancen tota mena de prediccions alarmistes, com ara la nova recessió que ens ha de caure al damunt. Ara bé, tampoc es tracta de maquillar la realitat ni d’amagar veritats incòmodes a la gent. El que compta no és si estem espantats o no –que ho estem–, sinó de reaccionar i exigir actuacions efectives als que en tenen més responsabilitat, i de perseverar en la lluita generacional més important que tenim entre mans.