La falsificació del passat

Fa alguns dies, la vicepresidenta del govern espanyol en funcions, Carmen Calvo, va voler llagotejar els soferts electors i no va trobar una millor forma de fer-ho que recórrer a la falsificació del passat. La dirigent del PSOE va afirmar que la gent era prou madura per digerir tanta convocatòria electoral i va recordar: “Vam passar d’una manera brillant d’una dictadura a la democràcia sense el mínim rastre de violència, llevat d’ETA.” No és l’únic polític que intenta vendre’ns el mite d’una transició modèlica. Fa alguns mesos, des de l’altre costat de l’hemicicle, el líder del Partit Popular, Pablo Casado, afirmava que “en la transició no va haver-hi ni ocultació, ni sotmetiment, ni por. Va haver-hi grandesa moral, sentit de la història, reconciliació i concòrdia”. Fa alguns anys, en un llibre molt recomanable, la sociòloga Marta Rovira resseguia la construcció d’una visió amable del franquisme com una de les claus del relat de la transició; una peça que no encaixava sense la presentació d’aquest darrer període com una operació modèlica, destinada a guarir velles ferides. Les dades, però desmenteixen de dalt a baix aquesta mitificació. En el llibre El mito de la transición pacífica, de Sophie Baby, es posa de manifest que entre el 1975 i el 1982 va haver-hi entre 600 i 714 persones mortes a causa de la violència política. No només es tractava de la violència exercida per grups terroristes (entre els quals, òbviament, no només hi havia ETA). Un mínim de 188 persones van morir a causa de la “violència política d’origen institucional”, segons les dades de l’historiador Mariano Sánchez. Això, sense comptar la brutalitat policial, exercida amb impunitat als carrers o a les comissaries. Les dades, doncs, ens mostren un escenari ben allunyat de l’arcàdia feliç que ens volen vendre personatges com Carmen Calvo o Pablo Casado, els quals potser no es posen d’acord a l’hora d’exhumar dictadors, però sí quan es tracta de falsificar el passat amb l’objectiu de mantenir l’immobilisme del present.