Marlaska i l’extintor

Deia l’exconseller dimitit Santi Vila aquest cap de setmana en una entrevista a El País que no veu cap solució a la cantonada, que no hi ha cap perspectiva de negociació entre els governs català i espanyol (i encara menys si Pedro Sánchez no agafa el telèfon a Quim Torra, hi afegeixo jo) i que la situació de campanya electoral no hi ajuda gens. I reflexionava sobre el paper de la classe política: “A la gestió política s’hi ha d’anar amb un extintor, no pas amb un llançaflames.” I ho deia el mateix dia que sentíem el ministre Marlaska dient allò de: “A Catalunya la violència ha estat de més impacte que al País Basc.” Cordons, Marlaska, quin llançaflames! Com que el cap de setmana es va aixecar una gran polseguera amb aquestes declaracions (com carai pot comparar aquest senyor la situació del País Basc, amb més de vuit-cents morts sobre la taula, amb la de Catalunya? Com es pot ser tan irresponsable? Com es pot ser tan malintencionat?); com que les seves declaracions van provocar un gran rebombori, deia, ahir Marlaska, en una entrevista a la SER, les va voler matisar. “No volia comparar les dues situacions”, va dir, i hi va afegir: “El que volia dir és que els agents de l’autoritat em van traslladar que mai s’havien enfrontat amb persones que exercissin la violència d’una manera tan determinant.” Primer fa anar el llançaflames i després pretén treure l’extintor? Si no han parat, de comparar-ho veladament! Un inconscient i un irreflexiu, és aquest Marlaska; que ara, per arreglar-ho tot plegat, va i anuncia que condecorarà els agents que aquests dies han actuat a Catalunya –tant nacionals com mossos– perquè han estat “l’avantguarda de la societat catalana i espanyola”. Sembla, deien ahir alguns digitals, que concedirà una creu blanca a tots els agents que han intervingut (“aquests dies han treballat com si portessin un únic uniforme”); una de vermella als policies ferits (que suposa un increment vitalici del 10% del sou), i una creu de plata als ferits greus (un augment del 20% de la pensió). Vaja, tot un reconeixement, i tot un estímul. No sé a quin costat la posaria, Santi Vila, aquesta mesura, si a la de l’extintor o a la del llançaflames.