Aigua de Figueres

Hem vist una ampolla de Font Vella a la taula d’un restaurant de Lanjarón (Granada), i una de Lanjarón en un de Girona. Per beure aigua, cal traginar-la 1.000 km enllà i ençà? Cal afegir-hi despeses en camions, sous i gasoil, a més de riscos i pol·lució? Font Vella és de Sant Hilari i Les Creus és de Maçanet de Cabrenys; són llocs propers i que en hotels i restaurants d’ambdues poblacions en beguin d’intercanviades, pot entendre’s; correspon al calaix dels gustos i les manies, i a vegades de la predilecció per la química concreta diluïda en cada una. Amb la que ens ve embotellada amb més o menys gas, la debilitat per l’aigua forana compta amb més justificació: a l’Empordà es pren San Narciso i Vichy Catalán (Caldes de Malavella) perquè la que embotellen al Plau del Vent mateix, al peu de la serra de Roda (no de Rodes), costa tres o quatre vegades més que la de la Selva.

Amb tot, el món dels negocis és inintel·ligible: a Amer administren no només la propera Font Vella, sinó que també l’esmentada Lanjarón i la de Fontemilla, a tocar Sigüenza, la vila del Doncel de la portada del llibre de FEN del batxillerat dels seixanta. I al Principat se’n gasta prou de Veri (a tocar Osca); de Bezoia (a tocar Segòvia); de Solares (Cantàbria)... I només allò que cau quan plou.

A Figueres admirablement vol fer-se al revés. Subratllar que l’aigua de l’aixeta de la capital empordanesa és excel·lent en tots els sentits. Petit parèntesi per dir que, mira que és lleig dir-ne “aigua de boca” tot i consumir-ne més per a d’altres necessitats relacionades amb el capdavall de l’esquena, i no per això en diem “aigua de c...”! Per què no usar “aigua de beure” (com eau de boisson, drinking water) o “aigua potable” (eau potable, potable water)? És així, doncs, que l’Ajuntament, només per cridar l’atenció sobre la qualitat de l’aigua urbana, ha repartit gratuïtament a restaurants i comerços 1.800 ampolles de vidre plenes d’aigua de la xarxa municipal i etiquetades. Tothom presumeix del que té. A Barcelona fa dècades que, a segons quins barris, era (és?) bona i a d’altres no es podia beure: semblava lleixiu; la gent deia que la del Ter era la gustosa, però la del Llobregat –llavors quasi claveguera– havia de tractar-se tan intensament que semblava el contingut d’una ampolla d’El Conejo. La de Figueres ve del pantà de Boadella: les etiquetes diuen certament “Aigua de la serra de les Salines i del puig de Bassegoda”; afegeixen que és “sana, i amb els minerals precisos per a beure’n cada dia”; que és “segura per la qualitat i per l’exhaustiu control”; “econòmica, 400 vegades més que l’embotellada”.

Ep! de quin preu parlem? Del de l’aigua estricte que consta en el rebut, o el del total de la factura de Fisersa que sol ser quatre o cinc vegades superior amb tots els afegits: clavegueres, recollida d’escombraries, depuradora, manteniments, impostos...? I naturalment “ecològica” perquè, en efecte, no cal embrutir res per disposar-ne, ni generar residus de plàstic: només hem d’obrir l’aixeta i reemplenar l’ampolla que ens han donat o qualsevol altra.