Tripartits

Estem malacostumats: no volem coalicions, ens semblen una impuresa. Ho hem heretat d’Espanya, en què dos partits s’alternen, ara tu, ara jo, i aquí doncs ha penetrat.

Sembla mentida: mentre a Europa les coalicions són normals, aquí, encara ara, el mot tripartit té mala peça al teler.

En vam tenir dos, de tripartits. L’any 2003 el PSC-CpC, ERC i ICV-EUiA van formar un tripartit que va fer encendre d’indignació a molts militants. Encara recordo retrets violents a l’intel·ligent Carod-Rovira. Després, el 2006 el tripartit es va repetir i, rere la renúncia de Pasqual Maragall, en va ser president José Montilla. Encara no ho sé si era el tarannà hieràtic de Montilla o un soterrat racisme (o millor, xarneguisme) que el va fer tan odiós. Jo n’era partidària: aires nous, coalicions noves.

El primer tripartit va haver de discutir el nou Estatut d’Autonomia i va ser, certament, molt convuls. La cosa va acabar amb els pactes del Tinell. Però la recança en contra encara era viva.

Ara estem en època de pactes. La baula més feble (a Espanya) és ERC. I s’emporta o s’emportarà un munt de ràbies contingudes.

No tenim cultura de coalició, i això ens fa més febles. Acostumats als èxits encadenats de Jordi Pujol, ens deixen desesmats. Quan mirem el mapa, però, només veiem coalicions.

Recordeu la famosa foto de Carod-Maragall amb la corona d’espines? I el rebombori que es va aixecar? Els uns retreien a Maragall la feblesa davant Carod, els altres hi veien un menyspreu a objectes religiosos “ben nostrats”.

Que no ens faci por pactar! Ara Espanya ens ha ficat en un tinglado molt repel·lent: empresonen o exilien persones honrades, perquè el mequetrefe va jurar que no hi hauria referèndum, i sí que n’hi va haver. I un altre mequetrefe va substituir l’Estatut del Parlament de Catalunya aprovat en referèndum per una coseta bonica adaptada a Espanya.

Oi que tenim tota la raó d’estar enfadats?