Quants en som?

Aparentment, hi ha un debat intern en l’independentisme entre els que consideren que tenim la suficient força per tirar pel dret demà a primera hora i els que creuen que cal iniciar un interval més pausat, un entreacte destinat a captar nous suports abans de tornar a prendre embranzida. Dic aparentment perquè, a la pràctica, és només una diferència retòrica: totes les formacions independentistes amb representació parlamentària actuen més d’acord amb la segona opció que no pas amb la primera, per bé que algunes parlen com si la cosa s’hagués de solucionar d’un dia per l’altre. Deixant de banda aquestes qüestions estètiques, el que hauria de compartir tot l’independentisme és la idea que l’acció de constituir-se en un estat ha de tenir una adhesió majoritària de la ciutadania catalana. Digueu-me llepafils, però és un tema d’estàndards democràtics. Les enquestes diuen que estem pels volts del 50%, cosa impensable només fa uns pocs anys enrere, i els resultats electorals més o menys van a petar allà mateix. Però algunes notícies recents ens diuen que això no és així. La petició de l’ANC de mantenir els comuns al marge de les deliberacions prèvies a la taula de diàleg entre governs n’és un exemple. Sempre havíem fet els comptes dient que no eren ni carn ni peix, però si ara ja hem conclòs de quin peu calcen, aleshores els números canten: un 54% de suport a la unió amb Espanya indica que encara no hi som tots. Aquest fet coincideix en el temps amb les pintades contra la seu d’ERC de Solsona. Una gran bandera espanyola, com volent dir que és la seva, i un cap de porc penjat del pany. Si els republicans són espanyolistes, traïdors i botiflers, aleshores l’independentisme no només no té l’alcaldia de la capital del Solsonès, sinó que va perdre estrepitosament les eleccions generals. Encara més, al Parlament de Catalunya passa a tenir tan sols un 26% del suport, un resultat incompatible de totes passades amb aquestes ànsies d’anar per feina.