Els problemes del món

Estem passant una mala temporada, tal com ens transmeten les cadenes de televisió, les ràdios i els diaris en paper o digitals. Em refereixo al mon. Gairebé cada dia s’afegeix un estat més a la colla que té protestes al carrer. En el cas d’Europa, la Gran Bretanya pel Brexit, França per les pensions, Alemanya per mimetisme; els països escandinaus, els països que formaven la vella Unió Soviètica, pocs dels quals viuen una democràcia i sobre els quals poca cosa sabem. No cal dir l’Orient Mitjà amb Síria, el Líban, l’Iraq, l’Iran, Turquia (una mica europea, tan sols). A l’Àfrica musulmana, la primavera àrab anunciada no ha arribat a l’estiu i més aviat ha tirat enrere. L’Àfrica subsahariana continua essent la gran desconeguda dels països europeus i americans, mentre la Xina procura entrar-hi amb un èxit relatiu. Els Estats Units d’Amèrica tenen un president que posa la “gallina de piel”, com deia l’enyorat Cruyff. Mèxic té estats dominats pels narcotraficants i la burgesia tancada en guetos a les grans ciutats. Els estats d’Amèrica del Centre i del Sud, “los latinos”, no se’n surten: protestes a Xile, Veneçuela, l’Argentina, Bolívia, Equador, el Brasil. I me’n deixo, segurament. És difícil trobar països amb una pau estable.

Després d’aquesta descripció resumida i negativa de la resta del món, voldria assegurar –i ho dic com a economista– que tots els problemes que té el món es podrien resoldre sempre que s’acabessin les guerres, els robatoris personals i col·lectius, les dictadures, els polítics corruptes i els polítics especialitzats en baralles. Si s’aconseguís –total o parcialment–, seria el primer pas per a un món millor. El segon pas seria fer arribar la cultura bàsica a tots aquells que no la tenen. I, per sobre de tot, la bona voluntat, tal com cantàvem el passat Nadal.

No estic demanant impossibles. Ja sé que no s’hi pot arribar en uns quants anys, però sí que es podria començar per un racó de món, que podrien ser els Estats Units, els països escandinaus, un país europeu o potser un d’asiàtic, que descobriria que la bona voluntat és més important que les arts marcials.

Però els historiadors sabem que els avenços morals de la humanitat s’han produït normalment després d’una catàstrofe o d’una guerra. Van fer falta uns quants milions de morts a la Segona Guerra Mundial perquè els vencedors fossin capaços d’elaborar una Declaració sobre els Drets de l’Home –i de la Dona– el 1948, que han signat tots els membres de l’ONU. Però resulta que no hi ha cap estat que els compleixi en la seva integritat. Vostès creuen que s’ofegarien milers de persones al Mediterrani, a quatre passes, si els països europeus més propers complissin amb aquells principis? Amb un 1% del PIB dels estats desenvolupats desapareixeria la fam al món. Vostès creuen que no està al nostre abast? Fa setanta anys un francès, belga o holandès no podia veure ni de lluny un alemany. Oi que ara no hi odis entre els estats d’Europa? En tot cas, simpaties o antipaties, que d’això sempre n’hi haurà, però són sentiments que no fan olor de sang.

Déu no vulgui una tercera guerra mundial perquè la humanitat recuperi la “bona voluntat” del 1945. Tan ximples i egoistes som els humans per no adonar-nos de fets ben simples? Tot indica que sí, però també és possible que deixem de ser-ho. Si demanem llibertat és per fer bé les coses.