El malalt d’Europa

No fa gaire temps, a Itàlia se l’asse­nya­lava com “el malalt d’Europa”, un país estan­cat, incapaç de refor­mar-se, con­dem­nat a la decadència. El set­ma­nari britànic The Eco­no­mist va ser el pri­mer a pen­jar-li l’eti­queta, el 2005, abans que esclatés l’última gran crisi finan­cera mun­dial. Quinze anys després, Itàlia, víctima d’impac­tants des­as­tres natu­rals (ter­ratrèmols) i humans (col·lapse del pont de Gènova), con­ti­nua atra­pada en la ines­ta­bi­li­tat política i l’amenaça de la recessió.

Aquesta vegada, però, amb l’agreu­jant que la metàfora –la de malalt d’Europa– ha adqui­rit un sen­tit lite­ral a causa de la crisi del coro­na­vi­rus. Itàlia s’ha con­ver­tit en el prin­ci­pal focus pro­pa­ga­dor de la malal­tia al vell con­ti­nent, amb el seu par­ti­cu­lar Wuhan o zona zero de l’epidèmia, que se situa en la dinàmica regió de la Llom­bar­dia (nord), el potent motor expor­ta­dor del made in Italy. És al vol­tant de la ciu­tat de Codogno on es van diagnos­ti­car els pri­mers casos. A par­tir d’aquí, i per evi­tar el con­tagi, aquesta loca­li­tat i nou més de la zona, amb una població total d’uns 50.000 habi­tants, van ser posa­des en qua­ran­tena. Es van con­ver­tir en nuclis sege­llats, “zones ver­me­lles” amb fàbri­ques i tallers atu­rats, comerços sense acti­vi­tat i resi­dents con­fi­nats al muni­cipi, men­tre que a Milà, la capi­tal de la regió, tan­ca­ven cen­tres edu­ca­tius, cul­tu­rals i d’oci, inclosa La Scala, el tem­ple operístic de la ciu­tat. La Llom­bar­dia, on hi ha regis­tra­des més de 900.000 empre­ses, repre­senta més d’una cin­quena part del PIB italià. La para­lit­zació del cor indus­trial no només afecta Itàlia, també altera l’acti­vi­tat indus­trial euro­pea ja que trenca les cade­nes de valor glo­bals. Ho expli­cava aquests dies Anto­nio Falc­hetti, gerent de l’empresa MTA, que sub­mi­nis­tra com­po­nents electrònics d’automòbil a grans mar­ques del sec­tor. La clau­sura tem­po­ral de la fàbrica de Codogno ha alte­rat les línies de pro­ducció de Renault, BMW i Peu­geot, entre d’altres, a l’estran­ger. “La nos­tra com­pa­nyia és part d’un dinàmic eco­sis­tema. Si tan­ques una part d’aquest eco­sis­tema, ine­vi­ta­ble­ment això tindrà uns efec­tes”, ha dit Falc­hetti.

L’impacte de l’atu­rada a tot Itàlia –en la indústria i també el turisme– encara no s’ha quan­ti­fi­cat ofi­ci­al­ment, però el mateix pri­mer minis­tre, Giu­seppe Conte, ja n’ha anti­ci­pat l’enver­ga­dura vati­ci­nant una “emergència econòmica”. Diven­dres es van apro­var les pri­me­res mesu­res de suport a famílies i empre­ses de les “zones ver­me­lles”, però cal­dran mol­tes més aju­des per a la recons­trucció en un país que no creix i amb el marge de mani­o­bra limi­tat a causa del volu­minós deute públic. Men­tres­tant, l’opo­sició leg­hista apro­fita la caòtica gestió de la crisi sanitària per aca­bar de debi­li­tar el govern i empènyer cap a noves elec­ci­ons. Es tracta d’explo­tar el virus amb fins par­ti­dis­tes, de caval­car sobre l’emergència, la con­fusió i la pre­o­cu­pació per arri­bar al poder. Aquesta, però, és ja una altra malal­tia de la política ita­li­ana i, pel que sem­bla, de caràcter crònic.