La revolució digital

La revolució digital també ho és social, econòmica i cultural. És evident que les tecnologies digitals impliquen canvis substancials quant a la manera de treballar, fer negocis i interactuar a nivell social. Això ens obliga, com bé han assenyalat els darrers dies tant el vicepresident del govern i conseller d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, com el tinent d’alcalde d’Economia, Treball, Competitivitat i Hisenda de l’Ajuntament de Barcelona, Jaume Collboni, a apostar per una innovació, orientada a la millora, on cal tenir present l’impacte laboral de la indústria 4.0, la bretxa de gènere constatable en alguns àmbits de la ciència i la tecnologia, així com en les tecnologies de la informació i comunicació (TIC), la importància, cada vegada més evident, del comerç electrònic, la proliferació de l’economia per plataformes amb impacte directe quant a les condicions de treball, la conveniència de digitalitzar el sector energètic per afrontar l’emergència climàtica, l’objectiu de millorar la competitivitat i productivitat de les nostres empreses, la necessitat d’adaptar els actuals sistemes tributaris, o aquella altra relacionada, mitjançant el projecte BCN Green Deal, amb la configuració de nous esquemes de “capacitació digital”.

Aquesta transformació digital ens situa davant d’un complex encreuament de camins on hem de saber equilibrar tant les seves oportunitats de present i futur, com els riscos ètics i socials que implica en si mateixa. Hem d’articular, fruit d’un nou contracte social, un escenari de país on tinguem ben present com donar resposta efectiva a la bretxa digital, la robòtica o la intel·ligència artificial. Dins d’aquest nou pacte social, com és lògic, ens hem de preocupar molt dels efectes de la revolució digital en el nostre mercat laboral. Davant dels perills derivats de la precarietat laboral que, de retruc, afecten la gestió de la diversitat i la cohesió social, hem d’afrontar amb seny i consens, però també amb decisió, si no volem acabar per afavorir la desigualtat social, així com l’abús de poder de determinades empreses digitals, un canvi de l’actual marc normatiu que ens envolta. La nova economia digital té una gran capacitat per generar progrés social, però per aconseguir-ho hem de delimitar i minimitzar, fent servir les eines adequades, els seus riscos.

Un dels principals dubtes que planteja la revolució digital té a veure amb l’impacte que aquesta tingui, finalment, des de la perspectiva de l’ocupació de les i els nostres ciutadans. Enfront d’aquells que ho veuen tot “molt negre”, ja que en certs sectors, com la manufactura, la robotització acabarà per generar una gran bossa d’aturats i, per extensió, descontents; així com també d’aquells altres que, amb una ingenuïtat benintencionada, ho veuen tot “de color de rosa”, en el sentit de visualitzar una nova realitat on s’incrementin exponencialment els llocs de treball lligats amb les tecnologies de la informació; sembla coherent tenir ben present, tocant de peus a terra, el següent: els robots no assumiran totes les feines i se’n generaran de noves; les persones han de seguir estant al centre de les preocupacions socials; molts llocs de treball no desapareixeran, sinó que simplement “mutaran”, fruit de la seva transformació, per adaptar-se a un nou escenari; i davant dels “afectats” pels canvis tecnològics i digitals, que en alguns casos seran “expulsats” del mercat laboral, els diferents governs hauran de ser capaços de reaccionar amb l’adopció d’aquelles mesures que facin possible que aquestes persones no quedin fora del sistema de protecció social i, en conseqüència, allunyades d’una societat altament desigual. Una nació democràtica i social no es pot permetre el luxe de deixar enrere aquelles i aquells que tinguin més dificultats per adaptar-se al nou procés disruptiu, presidit per la transformació digital i tecnològica.

En aquest camí a transitar, gens fàcil, però inajornable, hem d’aspirar a aconseguir viure en un món millor, digitalment intel·ligent, amb una economia de coneixement sòlida, i on totes i tots tinguem una igualtat real d’oportunitats per desenvolupar-nos com a persones. Catalunya, sense perjudici que tot sempre és millorable, té les bases teòriques d’un ecosistema de coneixement que ens permet afrontar, amb garanties d’èxit, aquest desafiament. Aquest ecosistema ara cal aprofitar-lo. Per fer-ho, hem de sumar, si volem assolir beneficis per a la nostra ciutadania, els esforços de les diferents administracions, les empreses, les universitats i la societat civil. Hem de prioritzar el coneixement per al desenvolupament econòmic i social. És hora de començar a pensar en termes de “ciutat i nació digital”.