‘Dies diem docet’

Per­do­nin el bom­ba­ment de la lla­ti­nada del títol, però, tot i ser tit­llada de “llen­gua morta”, encara estu­dio, estimo i admiro el llatí. Al cap i a la fi, es tracta de la nos­tra llen­gua mare, no pas qual­se­vol cosa. “Dies diem docet” és un pen­sa­ment de Publili Sirus (85 aC) que ens ve a dir que l’endemà és dei­xe­ble de l’ahir. Lite­ral­ment, que un dia ense­nya l’altre.

I ja ho crec, que n’apre­nem de coses men­tre va cor­rent el calen­dari. Ahir (com qui diu fa qua­tre dies) tot eren flors i vio­les: ens desitjàvem feli­ci­tat i esperàvem que, com que el 2019 fou un des­as­tre per a nosal­tres, els cata­lans, el 2020 seria millor. Sí, sí… El tema me’l sug­ge­reix la carta d’un meu amic de Bar­ce­lona, emèrit pro­fes­sor d’ins­ti­tut en les dis­ci­pli­nes de filo­so­fia i psi­co­lo­gia, que deu ser l’home a qui faig més cas de tot­hom, perquè no li he pogut reba­tre mai ni el més petit pen­sa­ment o reflexió, no hi ha hagut ore­mus. I això m’omple de goig ami­cal i de grans dosis de con­fiança. Per cert, aquest emi­nent epi­demiòleg que ara surt sovint als mit­jans, el doc­tor Oriol Mitjà, va ser un gran, bon i dis­tin­git alumne de l’amic bar­ce­loní.

Diu que un pro­fes­sor de semi­nari cape­lla­nesc dels sei­xanta del segle pas­sat sos­te­nia que, al llarg de la història de la huma­ni­tat, cada gene­ració havia patit la seva guerra i nosal­tres, de moment, érem uns pri­vi­le­gi­ats. I que, pot­ser per la devas­ta­dora experiència de la Segona Guerra Mun­dial, ho con­ti­nuaríem essent. Fins avui ha estat així, però ara mateix tinc la sen­sació que estem en un temps molt pro­per a una eco­no­mia de guerra. I, anant més enllà, pot­ser en podrem sor­tir bene­fi­ci­ats, perquè les estruc­tu­res del capi­ta­lisme ferotge que dar­re­ra­ment mouen el món no tenen cap mena de futur que l’auto­des­trucció del pla­neta. Si éssers veri­ta­ble­ment savis i aciençats ens mires­sin des de fora, dirien que la nos­tra civi­lit­zació és una autèntica farsa, una enga­nyifa colos­sal amb apa­rença de progrés. Només cal ima­gi­nar si tots els recur­sos que es dedi­quen a arma­ment es des­ti­nes­sin a millo­rar con­di­ci­ons de vida...

L’amic bar­ce­loní m’ha por­tat a lle­gir, tal com també ho fa ara ell, les Lle­tres de Sèneca a Lucili, que sem­blen expres­sa­ment escri­tes per als moments que estem vivint. Filo­so­fia terapèutica, que deu ser la bona. Tor­nar als clàssics sem­pre fun­ci­ona –sem­pre m’ha fun­ci­o­nat–. És el mateix Sèneca que es pre­gunta “Què és la savi­esa?”. I es res­pon (amb tota la raó del món, crec) que la savi­esa és “voler i no voler sem­pre el mateix”. És a dir, saber viure en la incer­tesa, això que ara ens fa patir tant. No devem ser gaire savis… o gens.