Opinió

De reüll

Temps excepcional

Quan tot això s’acabi i sortim de casa, no sabrem per on començar

No sé per quin estrany meca­nisme psi­cològic, el con­fi­na­ment prem tecles ocul­tes de la memòria i activa records que crèiem obli­dats. És un feno­men que he expe­ri­men­tat en pri­mera per­sona, però que detecto també en con­ver­ses, en arti­cles de premsa, en die­ta­ris començats a escriure amb l’ànim de con­sig­nar aquest temps excep­ci­o­nal. Veig aflo­rar la memòria en comen­ta­ris que fan els avis que han pas­sat, ells sí, per una guerra de veri­tat. “Com vol que no superi aquesta crisi si vaig resis­tir tot el blitz dels ale­manys?!”, vaig sen­tir que deia a la tele una super­vi­vent dels bom­bar­de­jos de Lon­dres. Ara que han anat pas­sant els dies i les set­ma­nes d’aïlla­ment –amb el ter­ri­ble recompte diari de vícti­mes plo­ra­des des de la distància– i que ja es comença a par­lar de des­con­fi­na­ment, sem­bla que les pre­o­cu­pa­ci­ons van cap a una altra direcció. Al What­sApp ja no hi arri­ben els mems reen­vi­ats de forma com­pul­siva els pri­mers dies per con­ju­rar la claus­trofòbia del búnquer. Ara ens creix el neguit pel que tro­ba­rem quan sor­tim de casa, amb les fei­nes pen­jant d’un fil. Tan­tes coses que ha de can­viar aquesta epidèmia, però quan tot això acabi no sabrem per on començar. Serà l’hora de tor­nar a prémer les tecles de la memòria i recor­dar l’espe­rit de superació dels nos­tres avis, els que van pas­sar, ells sí, una post­guerra de veri­tat. Les cir­cumstàncies no són com­pa­ra­bles, d’acord. A nosal­tres ens tocarà deci­dir ara com reac­ci­o­nar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.