Finestra oberta

Des de la fines­tra, sem­pre oberta perquè corri l’aire, soc tes­ti­moni dels can­vis que es pro­du­ei­xen en la per­cepció del que vivim. Aquest malau­rat virus no sols pretén fer la seva feina, que con­sis­teix a exter­mi­nar com més gent millor; també com­porta can­vis en la nos­tra per­cepció del vol­tant. Coses que con­si­deràvem essen­ci­als ara són futi­li­tats i altres que ens sem­bla­ven fútils ara són essen­ci­als. Tinc les matei­xes sen­sa­ci­ons i pen­sa­ments que vaig tenir quan em van diagnos­ti­car una malal­tia, feliçment superada. El pri­mer que feia era mirar el cel, els car­rers, les mun­ta­nyes o els rius pen­sant que jo mar­xa­ria i ells encara hi serien. I segueixo pen­sant-ho. Ali­ens a la tragèdia, els ocells can­ten al matí, les cam­pa­nes sonen i la resta és silenci. La natura s’obre pas per si mateixa, sense parar compte al pati­ment d’una part tan minúscula de la bio­di­ver­si­tat com som els humans. Aquesta fira de vani­tats que ens ha tocat viure això no ho con­tem­pla i pretén con­ver­tir un fet natu­ral com una pandèmia en un judici de valors. Nietz­sche es deu estar pixant de riure a la seva tomba veient la versió de super­home que han anat impo­sant durant els segles XX i XXI. Però tots els impe­ris cauen i aquest tam­poc se n’esca­parà. I sobre les runes d’aquest se n’alçarà un altre que també caurà. Som com el pobre Sísif, con­dem­nat eter­na­ment a arros­se­gar amb grans esforços una pesada pedra rodona fins a un cim i quan hi arriba la deixa rodo­lar fins al lloc de l’inici per tor­nar a començar. S’ha pretès con­ver­tir la bio­lo­gia en poe­sia i aquesta ha res­post amb la prosa més ferotge i directa. Per la tele­visió apa­rei­xen xer­rai­res, és a dir, polítics, eco­no­mis­tes, mes­tre­ti­tes, par­ti­ci­pants de debats, etc., que només par­len de quan les coses seran com abans. Men­tida, res tor­narà a ser com abans i mala­ment rai s’hi fos així. És clar que ens hem d’afer­rar al dia després, però amb una escala de valors molt dife­rent. Allò que dèiem de la futi­li­tat i la importància. Les fal­ses neces­si­tats, les impo­sa­des en nom d’un imperi, hau­ran de des­a­parèixer. I amb elles tot un sis­tema econòmic i una manera de fer política. Res podrà ser igual que abans del coro­na­vi­rus. Els valors actu­als es mos­tren tal com són, il·lusi­ons i fum, i poca cosa poden fer davant la força d’un ene­mic que només és visi­ble a través d’un micros­copi.