Cartó pedra

Després dels forçats comicis del 21 de desembre del 2017 va estar de moda entre certs sectors proclamar que no era necessari ni urgent formar govern, que l’administració catalana no era res més que una estructura de cartó pedra i que era millor mantenir-la intervinguda –més ben dit, usurpada– des de Madrid per tal que tothom s’adonés de la injustícia que patíem. Aquest esperit ha impregnat la legislatura, fins al punt de farcir-la d’un bon grapat d’iniciatives i giragonses més enfocades a la protesta i al simbolisme que no pas a obtenir cap resultat palpable. La pandèmia ha estat precedida per l’anunciament d’una convocatòria imminent d’eleccions, causada per uns desacords en la coalició governamental que no sabem ben bé en què consisteixen i que, ara que tot és tan greu, quasi ens semblen foteses, si no és que no ens ho semblaven ja aleshores. El tret de sortida de la precampanya, encara sense marcar un horitzó final clar, va promoure els primers mítings i ha provocat que s’hagi afrontat la crisi sanitària amb una sensació d’interinitat i amb una proliferació de cops de colze per sota la taula. Si la gestió centralista del govern espanyol, apropiant-se competències i decretant uniformement per a tot l’Estat, ja ha estat profundament imperfecta, imaginem-nos què hauria passat amb una Generalitat lliurada completament a les seves mans. Ara que hem constatat que les autonomies s’han hagut de buscar la vida per obtenir el material sanitari, malgrat formalment estar-ne centralitzada la distribució, rumiem si valia la pena o no ocupar aquest espai de decisió. Paral·lelament, haurem de veure si l’independentisme ha aprofitat una oportunitat per projectar la imatge d’eficiència d’un govern més proper i connectat amb la realitat autòctona, o si bé l’ha deixat perdre en determinats tons massa planyívols i en una competència interna fomentada per un anunci de votacions massa precoç, fruit del càlcul electoral. Això darrer el temps ens ho dirà.