El coronavirus ataca la Generalitat

Aquesta crisi farà encara més visible que l’anterior que l’Estat espanyol és totalment incapaç de protegir els seus ciutadans. Els temps d’esplendor de la bombolla aznarista, quan Espanya plantava cara al que, despectivament, anomenaven la “vella Europa”, són molt lluny, i d’aquell superàvit daurat en queda poc més que una xarxa de trens d’alta velocitat de dimensions mastodòntiques i un grapat de polítics a la presó. Ara Pedro Sánchez gestiona un Estat amb un deute superior al cent per cent del PIB i amb molt poc accés al crèdit. Ja no es tracta de demanar un rescat bancari, com en el mandat de Mariano Rajoy, sinó de pidolar una transferència massiva de fons provinents dels països del nord d’Europa. A l’Estat espanyol, per tant, només li queda la coerció interior i, sobretot, la interlocució amb Europa, que equival a la possibilitat de mitigació d’una crisi econòmica monstruosa. El govern català, per tant, no només ha perdut la capacitat de gestió d’una competència teòricament exclusiva, com la sanitat, a mans del “mando único”, sinó que no té cap més remei que llegir als mitjans de comunicació com van les gestions desesperades de Pedro Sánchez i esperar que el repartiment posterior –a mans de Madrid– sigui una mica més benèvol que el de sempre. El coronavirus ataca la Generalitat i això, evidentment, encara reduirà més el marge de maniobra de JxCat i ERC al Congrés dels Diputats. Per tot plegat, una de les conseqüències polítiques més profundes d’aquesta crisi en temps de govern suposadament progressista és que el cadàver de l’autonomisme ha estat enterrat en silenci i oblidat. El referèndum d’autodeterminació que defensava Podemos ha estat bescanviat per una quota de poder dins del règim borbònic que un dia ells van dir que volien tombar. I l’independentisme s’haurà de plantejar, una vegada per totes, si té una estratègia seriosa per aprofitar una crisi econòmica i social que l’únic que té de previsible és que ho canviarà tot.