Opinió

opinió

Catalunya i els pressupostos postvirus

La pandèmia provocarà aquest 2020 a l’Estat espanyol una situació econòmica sense precedents: caiguda del PIB, increments molt elevats del dèficit, del deute i de l’atur. Aquesta situació obligarà, amb el temps, a un rigorós procés de consolidació fiscal. La crisi de la gran recessió (2008) constitueix un precedent que ens permet intuir com pot ser pressupostàriament a Catalunya la derivada de la Covid-19.

Com és sabut, un pressupost públic el constitueixen quatre magnituds bàsiques: ingressos, despeses, dèficit o superàvit i l’accés a l’endeutament. El desplegament de l’acció de govern ve determinat per la capacitat de dissenyar polítiques pròpies en cadascun d’aquests capítols. Analitzem fins a quin punt això és factible:

Ingressos: més d’un 90% són transferències determinades en el model de finançament, que es nodreix bàsicament, tot i l’existència de diversos fons d’anivellament, del rendiment d’una cistella d’impostos (50% de l’IRPF, 50% de l’IVA i 58% d’impostos especials) que es reparteix a cada autonomia en funció de la població ponderada. Això vol dir que, a diferència dels pressupostos dels estats o del règim de concert, els ingressos no guarden relació directa i proporcional amb la capacitat de generar recursos de l’economia catalana (PIB per exemple). Els impostos cedits o els propis (en total menys d’un 10%) intenten compensar aquest desequilibri a costa sovint que la pressió fiscal sigui comparativament alta a Catalunya.

Despeses: en la seva major part són pràcticament de caràcter finalista, atès que el model de descentralització espanyol consisteix a cedir la gestió dels serveis i la despesa (sanitat, educació...) però no els ingressos, que, com hem dit, depenen de les transferències del govern de l’Estat en aplicació del model de finançament i s’han d’ajustar a les altres magnituds pressupostàries, especialment el dèficit.

Dèficit: és una magnitud totalment imposada per l’Estat, que alhora ha de seguir les directrius de la Unió Europea. En aquest cas, l’Estat es reserva, però, la distribució del percentatge de dèficit entre els diferents nivells de l’administració. L’experiència en aquest cas és prou reveladora, ja que l’esforç de reducció ha estat molt més intens en les comunitats que en l’administració estatal, malgrat que són competència autonòmica serveis bàsics com ara l’educació i la sanitat.

Endeutament: no hi ha, tampoc a Catalunya, capacitat de recórrer als mercats perquè, a conseqüència del context descrit, no es poden oferir garanties i s’ha de recórrer al finançament estatal del FLA (fons de liquiditat autonòmica).

Per tant, en el marc actual la capacitat d’atenuar a Catalunya els ajustos (retallades) derivats de la situació econòmica de la Covid-19 és, igual que en la crisi del 2008, molt reduïda. De fet, només seria possible amb una reducció o eliminació de l’elevat i crònic dèficit fiscal (5%-8% del PIB segons el mètode).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.