El millor mestre

Vaig arribar a la redacció de Mataró tot just quan tu marxaves cap a Barcelona a estrenar local però encara vaig ser a temps d’assistir al teu sopar de comiat. Aquella nit, fa gairebé vint anys, vaig descobrir amb ulls oberts i incrèduls el reguitzell d’històries i anècdotes que t’acompanyaven i que poc temps després reviuríem i engreixaries al carrer Tàpies fins que, a desgrat de molts, et va arribar la jubilació anticipada i només et deixaves veure de tant en tant per Diputació. Els llibres, una de les teves grans passions, omplien la taula i els prestatges del despatx que sempre vas mantenir obert de bat a bat ja fos per escoltar-nos les penes, comentar la notícia del dia, una pel·lícula recent que havies vist o l’última anècdota que t’havia passat i que ens explicaves amb el teu segell tan particular. Perquè, el cert, Manuel, és que et podia passar de tot, ja que, com vaig anar descobrint, gaudies de la vida, t’hi embolicaves, n’apreciaves els petits detalls que t’agradava compartir, explicar i que exigies que també nosaltres col·loquéssim en els nostres escrits i en les nostres vides. T’agradava la gent i les seves construccions; ens parlaves de la teva estimada Atenes, on un cop hi vas poder fer nit i adormir-te mirant l’Acròpolis o el teu esotèric monestir de Sant Miquel de Cuixà. Estimaves la vida, tan fàcil i tan complicat com això! Ah! Et vaig fer cas i vaig incloure L’Home tranquil de John Ford al treball de poesia pastoral, gràcies!