Campi qui pugui

Ara vostès em diran que no, que està essent tot molt ordenat, que les instruccions són molt clares i que ho tenim tot sota control. Reso perquè sigui així. Però no deixo de preguntar-me si soc jo, l’únic que té la sensació que més que desconfinats el que estem és descontrolats. És a mi, a l’únic que el preocupa aquesta velocitat de desconfinament que hem agafat? Pateixo la famosa síndrome de la cabana, i ara el que em passa és que m’he acostumat a estar més a casa i a prendre mesures de precaució? Vam pecar d’excés en el confinament i per això ara pequem d’excés en el desconfinament?, em pregunto de tant en tant. Confio que la resposta a aquests meus interrogants la tingui algú, i si pot ser que aquest algú sigui de l’àmbit mèdic o científic, i no pas del món polític o econòmic, als qui tot sovint penso que els han acabat guanyant la partida, potser ben legítimament, altres interessos. No tenen la sensació que la pressa per confinar-nos (en tenia més el govern Torra que el govern Sánchez) ara és directament proporcional a la pressa a desconfinar-nos que ha tingut el govern Sánchez, però també el govern Torra? De cop el virus ja no hi és? No passa res? Podem volar a tot el món, poden venir els turistes, el nou curs escolar serà presencial, els nens ja no són portadors de res i les terrasses dels bars –les han vist?– ja poden estar plenes a vessar? Què coi, un metre i mig! Se n’ha anat el virus? Ja podem estar tranquils que ara és a l’altra punta de món? I ja està? Ja ho sé, tot allò de la corba, de l’índex de contagis, la immunitat de grup i tot el que hem après. Ara que ens havíem convertit en especialistes, la mascareta, un metre i mig i avall? Ja fem? Tant de bo, que diu la Suu, que sigui això, i que totes les crides a la prudència i al confinament que ens feien els mateixos que ara decreten el desconfinament es quedin només a l’hemeroteca (seria un tip de riure, anar un dia d’aquests a fer feina a l’hemeroteca i repassar el que s’ha dit) i no passi res. Però a mi no em trauran la sensació aquesta que ara és un campi qui pugui. I que han decidit que de la tardor ja en parlarem a la tardor.