Adaptació

Soc de la generació que va passar de cop dels kyrieleisons al kumbaià i de l’erudició a l’analfabetisme. La gent que freqüentava en la meva joventut i jo mateix ens empassàvem tants de llibres, films i discs com podíem. Per caòtic que fos un pis d’estudiants a Barcelona, no hi faltava mai un aparell per reproduir els discs de vinil i una biblioteca amb exemplars arrugats o descolorits que anaven de mà en mà. Una llarga cua de gent jove esperava poder entrar a veure una pel·lícula recomanada. Ara, quan ja som grans i tenim més feina a desaprendre que a aprendre, en un sol aparell hi ha accés al fons mundial més complet de pel·lícules, llibres o música, però han de ser els fills i els nets qui ens ensenyin com es fa anar. Si abans en una conversa algú, per exemple, deixava anar “tal com afirmava Joan Fuster...” i ningú el contradeia perquè ningú ho sabia, actualment l’erudit ha d’anar amb molt de compte, perquè qualsevol jove, que ni tan sols havia sentit parlar mai de Joan Fuster, treu l’aparell de la butxaca, fa una consulta i el pot contradir. Suposem que vull llegir llibres d’en Fuster o el qui sigui. Ve el meu fill, s’asseu davant el teclat, em diu que instal·larà un programa. Quan el té pitja control no sé què, la fletxeta de la dreta i unes quantes tecles que no recordo, i al moment tinc davant el que volia. Hi triga deu minuts, jo no me’n sortiria. I el problema que tinc per aprendre’n penso que va més enllà de tenir més o menys coneixements, és educacional. Acostumo a demanar als fills què cal fer. Encara és pitjor, perquè no son conscients, no poden comprendre, que no sàpiga conceptes tan bàsics, com el dos i dos fan quatre. Per tant, els salten, quasi de manera mecànica, sense concebre que pugui arribar a ser tan analfabet amb coses tan elementals pels de la seva generació i pròximes. Tot i que els demano que a mi se m’ha d’explicar tot a partir de l’on i l’off, s’acaba imposant la seva mandra per ensenyar-me i la meva per aprendre. Tot i així, hi ha bons avantatges. Tinc una plataforma amb accés a milers de pel·lícules, sèries i documentals. Una altra on hi ha totes les cançons i tots els músics que puguis imaginar, un programa que em permet d’escriure i un altre, de veure les notícies. Ah! I també tinc Facebook. Això sí, m’ho han hagut d’instal·lar absolutament tot. Jo encara hi seria i em sembla bé deixar-ho com està, amb tots els músics, escriptors i pel·lícules que m’agraden penjant d’un fil elèctric.