Res serà com abans?

Durant el temps de confinament vaig sentir dir, en moltes ocasions, que després de la crisi pandèmica, res no seria igual. Tal vegada és d’hora per verificar si aquesta afirmació és una hipèrbole o es correspon amb la realitat. El que sí que és evident és que, després de la pandèmia, vindrà una crisi social i econòmica sense precedents en el segle XXI.

En els propers temps, haurem de recordar els absents, les víctimes de la catàstrofe, celebrar cerimònies en honor seu, curar ferides emocionals, plorar-les i alliberar la nostra tristesa. També haurem d’exercitar-nos en l’art de la gratitud i mostrar agraïment a tots els qui hi han deixat la pell per salvar vides i tenir cura dels més vulnerables. S’ha dit, una i altra vegada, que res serà com abans. La sentència pot interpretar-se en una clau negativa, però també des d’una perspectiva positiva. Les crisis són ocasions, oportunitats de primer ordre per auditar les nostres formes de vida, explorar les causes que l’han activat i afrontar el present i el futur des d’una nova mentalitat.

Com a conseqüència de la crisi, tot s’ha vist alterat. L’imperatiu de la distància social ens ha obligat a conrear noves formes de proximitat. La velocitat habitual s’ha vist interrompuda. Hem tingut temps per desaccelerar-nos. La nostra relació amb el temps i amb l’espai ha mutat. El silenci ha irromput en els carrers. Els més escèptics ho veuen d’una altra manera. Consideren que, després del vendaval, una vegada s’hagi restablert la nova normalitat, no haurem après res i que tot tornarà a ser com abans. Els més esperançats, en canvi, creuen que aquesta crisi pot ser un gran despertador social, pot envigorir valors i actituds que estaven en letargia.

Tota crisi suscita moviments diametralment oposats. Alguns, quan irromp amb força, es repleguen espantats, mirant de salvar els mobles. Altres, en canvi, transcendeixen la por i són capaços de sortir del seu propi feu, per donar el millor de si mateixos a la col·lectivitat. En aquesta crisi que patim, hem vist com fluïa la força interior de la societat, aquesta energia que habita en ella i que s’ha manifestat de múltiples maneres, en els hospitals, en les residències geriàtriques, en els espais públics i, també, en les comunitats de veïns.

No puc afirmar taxativament que, després de la crisi, res no serà igual. Una infermera anònima deia, en una breu entrevista televisiva, que aquesta catàstrofe ens faria millors persones. Tant de bo! És el que de veres esperem d’aquesta crisi, que hagi servit per a alguna cosa, que hagi estat útil per enfortir actituds que, en termes generals, estan molt oblidades en les societats postmodernes. La crisi ens ha permès redescobrir valors com la cura, l’escolta, la gratitud, la humilitat, la solidaritat, la paciència, la perseverança enfront al mal, la cooperació, la generositat i l’entrega, valors que estranyament ocupen un lloc rellevant en la nostra societat.

El que queda clar és que la incertesa ha vingut per quedar-se. És difícil viure en un clima d’incertesa, ja que necessitem seguretats, terra ferma a on apuntalar els peus per viure una existència assossegada. La incertesa que vivim genera una allau d’emocions tòxiques com l’angoixa, la por, la inquietud, la ira i la ràbia. Això no ho hem escollit. Senzillament, ens hi hem trobat.

Els indicadors socials, econòmics i laborals indueixen a pensar que el que vindrà serà catastròfic, però no sabem quina magnitud tindrà. Els qui eduquem joves no podem mentir, ni donar gat per llebre. No ens està permès presentar un món afable, quan el que ve és una tempesta de grans proporcions. No podem endolcir la realitat, però tampoc infondre el virus de desesperança. És una difícil tasca aquesta, ja que, d’una banda, hem de ser fidels a la realitat, veraços, perquè ens juguem la credibilitat, però, de l’altra, hem de generar confiança, inocular esperança i ho hem de fer sense sucumbir a la ingenuïtat o a la frivolitat.