‘The Daly show’

A finals del mes passat l’eurodiputada Clare Daly (Newbridge, Irlanda, 1968) –entrevistada en aquest diari fa dues setmanes– va criticar durament el fet que no es parlés del cas dels presos polítics catalans en l’informe del Parlament Europeu (PE) sobre drets fonamentals, del qual ella era la ponent. A certs eurodiputats espanyols, el mer esment d’aquest tema els va molestar força (sobretot a la ciutadanesca Maite Pagazaurtundúa, que segons Daly “es va tornar boja”). Però el que sorprèn de debò és que en el seu discurs la irlandesa va intercalar diverses frases en català i ningú no la va interrompre perquè havia emprat un idioma prohibit a l’eurocambra (gràcies, per cert, al vet de l’estat dit espanyol). Tot el contrari del que va passar el 2004, quan el vicepresident del parlament d’aleshores, António Costa, avisat pel sempre previsible Josep Borrell que el parlamentari d’ERC Bernat Joan tenia la intenció de parlar en català, va fer callar a aquest a l’acte (tot i que Joan estava enraonant en alemany). Per contrast, quan la Daly, de cop, va declarar en veu ben alta: “La censura no debilitarà aquells a qui preteneu silenciar...”, ningú no li va dir ni piu. I aquí, a Catalunya, el seu amable gest lingüístic en un fòrum internacional tampoc no sembla haver impressionat a gaire gent, com si fos la cosa més normal del món. Que lluny ha quedat aquell dia (17/10/86) que Samaranch va anunciar a Lausana que la seu dels XXV Jocs Olímpics seria “la ville de Barcelona” i al Principat sencer tothom es feia creus perquè el vell president del COI havia pronunciat el nom de la ciutat en català.