A la poeta Alda Merini ningú la pentinava tan bé com el vent. I al també artista filigrana dels versos Blai Bonet la inspiració li va fer clavar una frase tan adient per a Jesucrist com “brillar amb creu pròpia”. Tots dos escriptors estan agermanats pel fet de ser autors que han jugat a reinterpretar poèticament els Evangelis. No tothom es pot atrevir a glosar els textos bíblics i sortir-ne victoriós. El mallorquí Blai Bonet, amb L’Evangeli segons un de tants, no només va aconseguir saltar-se la guillotina de la censura, sinó que va arribar a descriure la figura de Jesús com un interlocutor més en el viatge extraviat de moltes persones. I ara l’editorial Claudiana italiana ha tret Il Vangelo secondo Alda Merini, on es veu com la poeta menystinguda va saber copsar meravellosament la figura de Jesús. Alda Merini és una extraordinària poeta de Milà que no va guanyar el Nobel perquè de vegades no hi ha un encaix entre el mèrit, el moment vital i el reconeixement. Aquesta dona immensa, tota ella feta vers, va estar ingressada diverses vegades en manicomis (així en deia ella i així en dèiem abans) i escrivia poemes a raig. Hi ha una fase vital en què comença a escriure de manera obsessiva sobre Jesucrist, fascinada per aquest home que amb la seva vinguda “catastròfica” ens ha “agermanat a tots”. “Després de Jesús algú ha après a mirar-se als ulls, a fer-se preguntes, a veure que l’altre no era només un producte”, escup amb destresa en els seus versos.

La Merini, gran ànima i cos que habitava la Itàlia de la postguerra, veia amb un ull molt crític l’Església, que havia fet violència sobre els cossos, és més, que havia tret el cos a Déu, arribava a formular. I hi afegia: “I s’ha convertit en el seu administrador delegat.” L’Església com a administradora delegada d’un Déu espiritualitzat i sense cos. Aquesta cancel·lació del cos la preocupava, a ella que era molt espiritual però molt carnal en la mateixa mesura, com també ho han estat dones de l’altura d’Etty Hillesum. Per ella, la manifestació de Déu va ser un autèntic escàndol que els poetes han sabut entendre, perquè els poetes són “els nebots de Déu exclosos del banquet del consens”: marginats, tancats, fruits esplèndids de l’ostracisme institucional. Aquesta idea de la Merini, trencadora i severa amb la institució eclesial, centrada en el poder i no celebradora ni acollidora, li ve de la seva concepció de Déu: Déu és llibertat i no deshonor. Déu perdona, són els homes els qui s’erigeixen com a “eterns acusadors” inquisidors.

Els escriptors pouen des de sempre en el text bíblic, que els serveix de referent i inspiració. En canvi, els fidels moltes vegades han oblidat el text. La Bíblia ha estat la gran desconeguda entre els catòlics durant segles. Alguns privilegiats hi tenien accés, però el poble no la coneixia. I la Bíblia, com a macroconjunt de llibres que és, no pot ser només interpretada per altres. És cada persona que l’ha de deixar ressonar. No perquè sigui considerat un llibre sagrat, sinó d’entrada perquè és un llibre. El que jo llegeixo té un eco en la meva vida que no té en la d’un altre lector. Per la nostra trajectòria, sensibilitat, referents, moments vitals, projeccions. Res pot substituir el plaer del dard individual que és llegir per a un mateix.

‘Scriptura crescit cum legente.’ Gregori el Gran sostenia que l’Escriptura creix amb qui la llegeix. Es referia aquí a la Bíblia. El papa Francesc ha citat també Gregori a la seva carta apostòlica Scritpurae Sacrae Affectus, escrita en el 16è centenari de la mort de sant Jeroni, el gran traductor de la Bíblia. Segons l’American Bible Society, la Bíblia està traduïda a 700 llengües.

Un llibre demana lectors. Un escriptor, tot sol, produeix. Però no genera. Quan estudiàvem teologia, les nostres assignatures tenien noms com “Sinòptics”, que eren els tres primers evangelis, o “Joan”, o “Salms”. Les lectures que s’han fet dels Evangelis al llarg de la història han determinat maneres d’entendre el cristianisme que són d’una diversitat espectacular. Tot està per fer, també la lectura dels Evangelis. I llegir-los personalment, o amb el sedàs dels poetes, té una força insubstituïble. I pot canviar la visió que es té del món, que no és poca cosa.