Nosaltres decidim?

País estrany aquest, afectat per un atac d'indignació col·lectiva perquè escapcen un Estatut que quan li van preguntar si li agradava provocava tan poc entusiasme que en el referèndum hi va participar menys de la meitat del cens electoral. Però ja se sap, la indignació és un estat d'ànim al qual es pot arribar a la primera de canvi o que explota al final del procés, quan s'arriba a la conclusió que no hi ha déu que ho arregli. Això explica per què partits i associacions han esperat a convocar la gent a defensar la dignitat perduda passejant-se per Barcelona fins que el Tribunal Constitucional s'ha pronunciat sobre el recurs d'inconstitucionalitat presentat pel PP. El més lògic és que l'agitació de les masses s'hagués intentat quan es va produir la primera retallada de l'Estatut aprovat pel Parlament català: la que va sortir del Congrés espanyol i que el poble català va rebre amb una abstenció majoritària

Però en fi, tothom té dret a exaltar els patriotes quan li vingui de gust, encara que podrien haver buscat un lema que no provoqués escarnis addicionals. Citar-nos a cridar «Nosaltres decidim» –la segona meitat de la frase que encapçalarà la manifestació de dissabte, si Montilla no se'n surt amb la seva– és una invitació a autoacollonar-nos, ja que la manifestació es fa precisament perquè els magistrats s'han passat pel folre de les togues el que vam decidir. Siguin molts o pocs els que es passegin dissabte per Barcelona, no canviarà res, perquè l'efecte serà el mateix que tindrà la decisió que ahir va aprovar per unanimitat l'Ajuntament del Port de la Selva de declarar el municipi «moralment exclòs de la Constitució Espanyola». Dilluns, uns quants milers de catalans tindran el nivell de dignitat pels núvols perquè se sentiran moralment independents, i tornaran a la feina o a l'atur com si res no hagués passat, com diuen que van fer els botiguers de Barcelona l'endemà de l'11 de setembre de 1714.