De quan els carrers eren nostres

Poc després de l’assalt al Capitoli per part d’uns seguidors de Donald Trump particularment exaltats i convençuts del frau electoral pregonat pel seu guru, vaig veure The trial of the Chicago 7, la pel·lícula amb la qual Aaron Sorkin construeix una ficció sobre el procés contra uns activistes acusats de ser els responsables d’uns disturbis relacionats amb les manifestacions de protesta per la guerra del Vietnam convocades amb motiu de la Convenció Nacional Demòcrata celebrada a Chicago a finals d’agost del 1968. La pel·lícula estava disponible a la plataforma Netflix des de feia més d’un parell de mesos, però, tot i que el seu tema m’interessa, no em vaig decidir a veure-la fins que, davant d’aquella manifestació de la ultradreta nord-americana tan vinculada al supremacisme blanc i profund, potser vaig sentir un desig de contrarestar-ho amb un episodi del llegat de les protestes als EUA en contra del bel·licisme imperialista i a favor de la llibertat i dels drets civils per a tothom.

El film, a parer meu, dona a veure que Sorkin és un director per sota de les seves habilitats com a guionista capaç de construir artefactes narratius complexos amb una certa tendència, però, a sobrecarregar les trames sense renunciar a alguns trucatges, com ara amagar informació per treure-se-la de la màniga quan li convé un gir dramàtic, i, en aquesta ocasió, a una certa manipulació emocional que es basa a transformar el final real en una enumeració de noms a la manera de Spielberg. El cas és que, pel que fa als fets, hi va haver un moment en què la protesta va fer-se violenta en una nit d’enfrontaments entre manifestants i policies. El jurat federal va imputar vuit manifestants, acusats de travessar fronteres entre estats per incitar a la revolta, però també a vuit policies per violació de drets civils. L’aleshores fiscal general Ramsey Clark, nomenat pel Partit Demòcrata, va deixar en suspensió el cas, potser també perquè els informes van deixar-li clar que la violència havia estat provocada per la repressió de la policia de Chicago.

Tanmateix, un cop Richard Nixon va accedir a la presidència, el nou fiscal general va reobrir el cas i va dur a judici els vuit manifestants, entre els quals Bobby Seale, un dels fundadors dels Black Panthers, que només va ser unes hores a Chicago, però suficients per ser vist i ser acusat d’uns fets en els quals no va participar. Seale va ser el “8è” acusat que “desapareix” dels “7 de Chicago” perquè va enfrontar el seu cas a part, però sense tenir el seu propi advocat, a causa d’una malaltia, va aconseguir que no continués essent jutjat. Diferentment dels altres, tots blancs, va comparèixer emmanillat al judici (durant el qual va ser maltractat per les seves protestes) perquè també estava acusat d’assassinar un policia a Connecticut: tan falsament que el van haver d’absoldre. Un any abans, Huey P.Newton, co-fundador dels Black Panthers, va ser condemnat a Oackland per la mort d’un altre policia en un cas més que confús.

Dels “7 de Chicago”, el film de Sorkin contraposa el posicionament d’Abbie Hoffmann (fundador del Youth International Party, també conegut com a Yippies, va mantenir un esperit contracultural i llibertari fins que va suïcidar-se l’any 1989 amb una sobredosi de barbitúrics) i el de Tom Hayden, que alguns anys després va casar-se amb Jane Fonda (que va conèixer quan, l’any 1972, van formar part d’una expedició per donar suport al Vietcong) i va emprendre una carrera política amb diversos càrrecs electes en representació del Partit Demòcrata. Hayden (interpretat per Eddie Redmayne) procura ser respectuós amb la institució judicial, mentre que Abbie Hoffmann (un immens Sacha Baron Cohnen) no fa més que desacatar l’autoritat mentre, en desacord amb l’advocat (William Kusher) de tots set, insisteix que allò és un judici polític. A partir d’aquí, seguint el film, anotaré coses que potser els sonen. Un moviment pacifista va ser “convertit” en violent. Els seus líders van ser jutjats i condemnats per conspiració (als EUA tampoc deu existir això de la sedició) i incitació als disturbis. El jutge (Julius Hoffman) era part. A més, resulta que aquella gent que protestava contra la guerra del Vietnam deia “el món ens mira” i, en fi, que “els carrers són nostres”. Pel que fa als jutjats, mai no han sigut “nostres”, però que, aquí i allà, els carrers, a més, siguin ocupats per la ultradreta és més que inquietant.