Mans esterilitzades

comença amb un ball d’enques­tes no gaire enco­rat­ja­do­res. Men­tre que el Cen­tre d’Inves­ti­ga­ci­ons Sociològiques (CIS) col·loca el PSC al cap­da­vant, segons el Cen­tre d’Estu­dis d’Opinió (CEO) els soci­a­lis­tes que­da­rien en ter­cera posició dar­rere d’ERC i Junts. En amb­dues enques­tes el PDe­CAT que­da­ria fora de l’arc par­la­men­tari i el PP pateix l’arri­bada de Vox.

s’ha mar­cat nova­ment l’objec­tiu de superar el 50% dels vots, la fita que arros­sega des de la con­vo­catòria ple­bis­citària del 27 de setem­bre del 2015, l’objec­tiu de l’uni­o­nisme és tren­car qual­se­vol petita pos­si­bi­li­tat d’acord inde­pen­den­tista al Par­la­ment, i enter­rar defi­ni­ti­va­ment el man­dat de l’1 d’octu­bre o la decla­ració d’inde­pendència del 27 d’octu­bre.

tor­nen a sor­tir a la cam­pa­nya obli­gats. Si el 21 de desem­bre del 2017 les elec­ci­ons les con­vo­cava l’Estat mit­jançant l’apli­cació del 155, aquesta vegada ho fa mit­jançant una decisió judi­cial. I, evi­dent­ment, la cam­pa­nya no té res a veure amb les cam­pa­nyes clàssi­ques. Els blocs esquerra-dreta s’esbor­ren lleu­ge­ra­ment per enfron­tar clara­ment els blocs inde­pen­den­tista i uni­o­nista. Ambdós sur­ten amb la volun­tat d’espe­ro­nar sufi­ci­ent­ment el seu elec­to­rat.

entre els par­tits de govern, la repressió que s’ha con­so­li­dat des del 2017, la judi­ci­a­lit­zació de la con­vo­catòria i l’esce­nari de la Covid obli­guen a mirar aquesta cam­pa­nya com un cúmul d’excep­ci­o­na­li­tats. La festa de la democràcia pot­ser, aquesta vegada, té més de des­a­fi­a­ment que no de festa. Un des­a­fi­a­ment a la repressió, un des­a­fi­a­ment a la judi­ci­a­lit­zació, un des­a­fi­a­ment a l’adver­sari i un des­a­fi­a­ment a la pandèmia. De les mans netes de la cam­pa­nya de Carod-Rovira a les mans netes de la Covid-19 hi ha un llarg recor­re­gut i, en aquest camí, alguns par­tits han virat cap a la recen­tra­lit­zació de les com­petències de la Gene­ra­li­tat i el blan­queig del 155.

a posar-nos la mas­ca­reta, alguns se l’han hagut de treure i arri­ben a les elec­ci­ons amb poques pos­si­bi­li­tats d’entrar a for­mar part de l’arc par­la­men­tari, però res­ten vots a un pro­jecte de país. La pre­gunta clau ara és quins elec­tors es que­da­ran a casa: els de dre­tes o els d’esquer­res? Els inde­pen­den­tis­tes o els uni­o­nis­tes? Els que han donat posi­tiu? O els autònoms que veuen com el seu pro­jecte de vida es desfà com a con­seqüència de deci­si­ons polítiques mal expli­ca­des i més mal ges­ti­o­na­des? Tra­di­ci­o­nal­ment, els par­tits d’esquer­res tenen més pro­ble­mes per mobi­lit­zar els seus elec­tors en moments de crisi. De la mateixa manera, a par­tir de la tensió i la pola­rit­zació que s’ha produït en l’esce­nari elec­to­ral, podríem dir que l’inde­pen­den­tisme està més dece­but que l’uni­o­nisme i, per tant, té menys al·lici­ents per anar a votar. O no! El fet que l’Estat obli­gui o el pos­si­ble tren­ca­ment d’una majo­ria que s’ha cons­truït tan de mica en mica també pot ser un revul­siu.

ha inte­ri­o­rit­zat en els últims anys que el referèndum va ser cosa de tots i ha cos­tat presó i exili a alguns. Els de la presó han sor­tit i faran cam­pa­nya, però la Junta Elec­to­ral ja ha adver­tit que evi­tin qual­se­vol cosa que es pugui inter­pre­tar com un home­natge en plena cam­pa­nya (mm...). Els de l’exili ja han pre­pa­rat les eines telemàtiques per ser pre­sents en el relat del 14-F. I el relat es pola­ritza més. Amb escas­sos míting i cap con­tacte directe amb els elec­tors, les xar­xes gua­nyen i els mis­sat­ges de 280 caràcters no són amics dels mati­sos. Deu anys després de la mani­fes­tació en defensa de l’Esta­tut, amb Mara­gall, Mon­ti­lla i Pujol a la capçalera, el mis­satge és més viu que mai: “Som una nació. Nosal­tres deci­dim.” Les con­di­ci­ons, nova­ment, són adver­ses però arri­bem amb les mans més que netes: este­ri­lit­za­des. I, si cal, amb mas­ca­reta.