Opinió

Tribuna

Diàlegs i pactes

“És evident que caldrà dialogar i pactar moltes coses amb Espanya, tant si Catalunya esdevé una república independent com si no, començant per l’amnistia

Ja és cone­guda l’actual fase del con­flicte entre Cata­lu­nya i Espa­nya que, crec, va començar quan el govern pre­si­dit per Pas­qual Mara­gall va deci­dir fer la reforma de l’Esta­tut i amb l’apro­vació del nou text el 30 de setem­bre de 2005. És a dir, ja fa més de quinze anys. Després, el movi­ment inde­pen­den­tista va anar crei­xent, fins al referèndum de l’1 d’octu­bre de 2017, la vaga gene­ral del 3 d’octu­bre i la decla­ració d’inde­pendència pel Par­la­ment de Cata­lu­nya, pri­mer el 10 d’octu­bre, sus­pesa tem­po­ral­ment, i final­ment el 27 d’octu­bre de 2017. Men­tres­tant, el 16 d’octu­bre, Cui­xart i Sànchez van ser empre­so­nats pels fets del 20 de setem­bre davant la seu del Depar­ta­ment d’Eco­no­mia.

Imme­di­a­ta­ment, el mateix 27-O l’Estat espa­nyol va apli­car l’arti­cle 155, sus­pen­dre l’auto­go­vern, des­ti­tuir el pre­si­dent i els con­se­llers del govern i dis­sol­dre el Par­la­ment. Aques­tes mesu­res i la manca d’un reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal sig­ni­fi­ca­tiu van fer que la república no s’arribés a imple­men­tar, van pro­vo­car l’exili del pre­si­dent i alguns con­se­llers i poc després la presó dels con­se­llers que no s’havien exi­liat. Ales­ho­res comença una fase repres­siva gene­ra­lit­zada con­tra molts par­ti­ci­pants en l’1-O i el 3-O, en les pro­tes­tes con­tra l’empre­so­na­ment i la con­demna dels con­se­llers del govern, i a mem­bres dels movi­ments soci­als (con­tra els des­no­na­ments, les empre­ses que tallen ser­veis essen­ci­als a les per­so­nes, a gent que fa rap i altres artis­tes...).

I arri­bem fins avui, amb els par­tits inde­pen­den­tis­tes més divi­dits que mai i, apa­rent­ment, amb una des­mo­bi­lit­zació de la ciu­ta­da­nia fruit de diver­sos fac­tors, tant a l’àmbit naci­o­nal com a l’àmbit econòmic i social. I men­tres­tant s’ha par­lat molt de diàleg o no diàleg amb l’Estat, o de si es pac­tava o no tal cosa o tal altra al Con­greso. De fet, històrica­ment, en la relació dels polítics cata­lans amb els de Madrid hi ha algu­nes cons­tants que, fa poc, en un magis­tral arti­cle (“Equi­vo­car-se d’ene­mic”) ens recor­dava Josep-Lluís Carod-Rovira, tot refe­rint-se (via Fer­ran Sol­de­vila) “a aquesta acti­tud, tan cata­lana, de creure’s a ulls clucs allò que diuen els polítics de Madrid, de con­fiar en les seves pro­me­ses, de pren­dre en con­si­de­ració les seves afir­ma­ci­ons i de con­fon­dre amb una amis­tat sin­cera allò que són sim­ples ges­tos de cor­te­sia, tan postissa com interes­sada”.

Perquè, seguint amb Carod-Rovira, “si Espa­nya és, sobre­tot, un negoci..., per a les seves elits diri­gents i extrac­ti­ves...; el man­te­ni­ment dels pri­vi­le­gis per part de les mino­ries que n’osten­ten el poder com­porta adap­tar les seves for­mes de domi­nació als paràmetres cul­tu­rals de cada època i, per aquest motiu, no es mani­fes­ten d’igual manera en dic­ta­dura mili­tar que en democràcia més o menys con­ven­ci­o­nal”. I afe­geix: “Sol­de­vila anota: «El gran defecte dels cata­lans ha estat sem­pre de no saber conèixer llurs ene­mics.»” I ja per aca­bar, Carod-Rovira ens diu: “Els repre­sen­tants d’un poble que lluita per la seva eman­ci­pació naci­o­nal han de des­con­fiar sem­pre, per defi­nició, de la paraula donada pels repre­sen­tants de l’estat que els opri­meix i els impe­deix de deci­dir el seu futur naci­o­nal i no ator­gar-los cap ver­sem­blança a les seves pro­me­ses, afir­ma­ci­ons o pro­pos­tes..., si resulta que s’acaba com­plint, l’excepció con­firma la regla.”

Tenint en compte aquesta experiència històrica, és evi­dent que caldrà dia­lo­gar i pac­tar mol­tes coses amb Espa­nya, tant si Cata­lu­nya esdevé una república inde­pen­dent com si no: per començar, l’amnis­tia per a tots els que han patit o poden patir represàlies i, després, el poder d’exer­cir el dret a l’auto­de­ter­mi­nació. I mol­tes coses més. A menys que, si no hi ha inde­pendència, l’Estat espa­nyol vul­gui con­ti­nuar amb la política repres­siva de tots els apa­rells de l’Estat, cosa que, d’altra banda, sem­bla que li pro­voca pro­ble­mes amb alguns països impor­tants. Però, en tot cas, com que no ens en fiem, qual­se­vol diàleg i tots els acords s’hau­ran de fer amb la presència de mit­jan­cers d’orga­nit­za­ci­ons inter­na­ci­o­nals reco­ne­gu­des i real­ment neu­trals, gra­vant fil per randa totes les con­ver­ses i aixe­cant actes deta­lla­des dels acords, ava­lats pels mit­jan­cers, a què s’arribi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia