Paisatge i energies renovables

D’un temps ençà acostumo a recórrer corriols boscans i camins que ressegueixen torrents, aiguamolls o rius, com qui emprèn una mena de viatge iniciàtic que té com a propòsit descobrir o retornar a indrets propers –una mica allunyats de les carreteres principals– on la natura senyoreja. Sempre és una oportunitat per avançar en silenci relatiu i descansar, quan cal, sota una alzina o un pi centenari per escoltar els batecs de la natura, que esdevenen música per a la ment cansada.

Després de tantes reclusions forçades a què ens hem hagut d’habituar en els darrers mesos, la natura ens ha mostrat fins a quin punt la crisi global de salut que vivim està profundament relacionada amb la crisi climàtica i la pèrdua de la biodiversitat en el nostre món. Ningú no es pot excusar d’això; per tant, m’esgarrifo quan sento a parlar de tornar a fer “com abans” i de fomentar de nou una economia especulativa de creixement il·limitat que moltes de les grans empreses que l’han propiciada intenten ara maquillar amb anuncis que repeteixen com un mantra les paraules salut, benestar, verd o bio. M’enerva especialment perquè conec bé el món de la pagesia i les grans dificultats a les quals han de fer front per cultivar producte ecològic, enfront dels grans hipermercats.

Quan encara no hem tret el cap per pensar amb prou claredat sobre què cal fer, és quan es fa més evident l’amenaça. La idea de facilitar i d’agilitzar la recuperació econòmica no pot passar per damunt de les garanties mediambientals, com tampoc ho pot fer la necessitat de potenciar energies renovables que la UE veu, amb bon criteri, com a mesura urgent (el que no veu o no vol veure la UE és quina gestió s’ha fet del tema a l’Estat espanyol fins al dia d’avui, no em pregunteu per què). Que n’és, d’urgent, la qüestió no en tinc cap dubte; de fet, en els darrers anys, les polítiques de l’Estat han estat força erràtiques en aquest sentit (només cal recordar com es va revertir el camí tímidament emprès a l’època de Zapatero i es va començar a penalitzar la producció d’energies renovables; per exemple, la instal·lació de plaques solars a nivell particular. Tot això, evidentment, per afavorir els grans lobbies energètics).

I ara la urgència no pot esclafar la necessitat de repensar, amb calma i consens territorial, com s’ha d’aplicar aquesta transformació de manera seriosa i territorialment ben repartida cap a energies renovables. No pot ser que, de sobte, centenars de projectes d’instal·lació de molins de vent amenacin zones verdes de natura que cal protegir –des de l’Albera a les terres de Ponent o a les del delta de l’Ebre– quan hi ha passadissos idonis on el vent també bufa amb força, en polígons industrials o a tocar de les autopistes i les grans carreteres. O quan no s’ha desenvolupat al màxim la producció d’energia solar. Tampoc és justificable que s’ampliïn de manera desproporcionada algunes carreteres locals. Moltes organitzacions i entitats ecologistes es veuen desbordades de nou per aquesta mena d’afany.

Des de fa dies Salvem Siurana està denunciant que l’ampliació que es preveu per a la carretera principal d’accés al municipi –una petita població de l’Alt Empordà– està pensada com una variant de proporcions desmesurades que destruirà bona part de la vegetació arbòria dels marges i malmetrà el paisatge. Em venen al cap obres d’ampliació de carreteres amb ponts del tot innecessaris que haurien pogut ser substituïts per rotondes a peu pla molt més econòmiques per a l’erari públic, o bé carreteres on s’han obert fins a tres sortides senyalitzades per accedir a un municipi de ben pocs habitants –com és el cas del poblet de Queixàs, a la Garrotxa, en un indret de paisatge meravellós– i altres despropòsits que em provocarien una reacció irrisòria, si no fos que no els entenc de cap manera (llevat que em torni malpensada, cosa que no vull).

Queda clar que en aquests moments urgeix restituir el Departament de Medi Ambient, tal com reclamen també molts grups ecologistes, i que es gestionin equilibradament els conflictes ambientals d’arreu del país. La prioritat ha de ser sempre la de generar el mínim impacte ambiental.