No hi ha pau al cementiri

Tenien entre 17 i 20 anys, es deien Saadia, Nazia i Mursal, eren presentadores del canal de televisió afganès Enikass RTV i dimarts a la tarda, quan tornaven a casa, van ser tirotejades pels carrers de Jalalabad. L’autoanomenat Estat Islàmic ha reivindicat l’atemptat contra les tres periodistes, que “treballaven per a un mitjà apòstata”, segons el comunicat, si bé ningú no posa les mans al foc sobre l’autoria, atès el clima generalitzat de violència contra la societat civil –explosions, assassinats selectius d’activistes– que està abocant el procés de pau al més absolut fracàs. I les dones en són les principals víctimes. Durant el règim de terror dels talibans (1996/2001) el burca es va convertir en icona mundial de la seva repressió i reclusió a l’infern familiar: prohibit l’accés a l’educació, a la salut i a la participació política, no podien fer un pas ni parlar sense la implacable guarda del pare, germà o marit. Ara els cossos estassats de les que estan conquerint espais de llibertat esdevenen signes inequívocs que la violència patriarcal no recula. Recordem la reportera Malala Maiwand, morta el 9 de desembre del 2020, vuit anys després que matessin la seva pròpia mare, una líder comunitària, o Mina Mangal, que s’havia destacat per la denúncia dels matrimonis forçats i infantils i va ser abatuda l’11 de maig del 2019, entre moltes que donen la cara –literalment, en públic i sense tapar-se– per la defensa dels seus drets i no es donen –rendeixen– malgrat el perill a què estan exposades. De quina pau estem parlant? De la del cementiri? Els talibans les ataquen i el govern no les protegeix.