LA GALERIA
Noranta anys d’un estanc
Una bosseta amb llaminadures oferia, fa alguns dies, en Joan Bertran Gelabert als clients i amics de Lloret per celebrar els noranta anys del seu establiment. “La pandèmia no em deixa fer més”, hi afegia. L’estanc del carrer de la Vila va començar, en efecte, cap al 1931 i la mestressa fou la Conxita Metje Macià. És possible que el seu pare, Miquel Metje, ja ho tingués un temps abans. L’any 1964 l’estanc fou traspassat al nebot sobrevingut Beltran Bertran Dunyach, i el 1990 passà a mans de Joan Bertran Gelabert, que s’hi va jubilar fa temps i que ha acabat traspassant-ho també a un fill. Els estancs eren un establiment singular que oferia el monopoli estatal de l’explotació i venda de certs productes. La història ve de lluny. El segle XIV ja hi havia el monopoli de la sal. El 1634 s’establí el del tabac. Aquest, l’any 1887, es va concedir a una empresa arrendatària que l’ha tingut fins ara i que arribava a la gent a través dels estancs. Aquests establiments els tenim associats a la bandera espanyola que hi havia pintada a l’entrada, sobre la porta, i que els distingia. Ells i la caserna de la Guàrdia Civil devien ser els únics llocs que ostentaven l’ensenya estatal. El tabac i els materials de papereria que venien els conferia una olor especial. Habitualment, en l’aspecte oficial, aquests comerços venien sobretot tabac, segells mòbils i de correu i efectes timbrats. És evident que, ara, tenen també altres productes molt diversos. A Lloret el primer estanc el va establir l’any 1854 Melchor Montero Parriza, que incloïa l’exclusiva de vendre pólvora. Dels Montero passà als Surís, que darrerament l’han traslladat del carrer de Sant Romà, 3, al barri del Rieral. Amb el temps han anat sortint altres estancs, però els carismàtics han estat sempre el dels Surís i el dels Bertran. Val a dir que el pas dels anys ha modificat el producte: els segells, tan cobejats pels filatèlics, es presenten ara, a vegades, amb un engomat que els inutilitza per a les col·leccions. I el tabac, que tanta clientela, sobretot masculina, atreia, és denunciat com a nociu i, per tant, subjecte a una progressiva i volguda desaparició. Però el carisma dels estanquers és una altra cosa i en Joan Bertran tanca, en el cas del carrer de la Vila, la saga d’una gent entregada a un public que li era fidel. Un públic que el tenia de referència i, per la seva centralitat urbana, el feia servir, amb la aquiescència dels propietaris, fins i tot de punt de reserva de tiquets per a festes benèfiques i socials i altres esdeveniments.