Bèstia negra

En la llengua original de l’expressió, bête noire, potser es dissipa una mica l’ús pejoratiu de l’adjectiu “negre” que ofèn les persones d’aquesta raça. En la llengua que sigui, però, l’expressió fa referència a algú per a qui sentim una aversió marcada, una mania potser irracional, però inevitable. El cineasta David Trueba explicava com en una reunió d’amics se’ls va acudir jugar a identificar la bèstia negra de cadascú. L’exercici, deia, va resultar inquietant. Van adonar-se que si eren sincers en les seves fòbies particulars havien d’admetre que la persona a la qual cadascú tenia més mania s’assemblava, alarmantment, a ell mateix. Solia ser algú de la mateixa edat i ofici, d’un entorn proper i amb qui tens relacions d’aparent amistat. El monstre habita a prop teu, fa coses que tu també fas, és amic dels teus amics i, ai, se t’assembla molt. És el terror –tan explorat en el teatre de Harold Pinter– de pensar que et trepitgen el territori. Una petja inesborrable, segurament, del nostre passat animal, de la por atàvica que ens prenguin el lloc. El risc de perdre la cadira pot despertar la ràbia més ferotge. Si, a més, no es pot admetre clarament quina és la nostra bèstia negra, en queda un trauma. I quan hi ha trauma un no pot articular l’experiència. En la història de la literatura catalana n’ha quedat un document gràfic que ho demostra. En la cèlebre entrevista de Soler Serrano a Josep Pla –ara accessible sense talls– el presentador li demana un breu comentari sobre diversos escriptors. Quan l’entrevistador diu “José María de Sagarra”, el pobre Pla s’embarbussa i no pot proferir altra cosa que no siguin uns estranys sons guturals. En Sagarra, tolerable com a poeta o dramaturg, havia demostrat, com Pla, ésser un prosista sensacional. Això ja era massa. En Pla havia sentit el nom de la seva bèstia negra i s’havia de defensar com podia: sense paraules.