Contactes

Per molt que alguns baby-boo­mers o de la gene­ració X o de la gene­ració silen­ci­osa (on sigui que ens toqui als grans) s’esgar­ri­fes­sin que els joves (dels mil·len­nis­tes i la gene­ració Z cap aquí) sor­tis­sin des­bo­cats i omplis­sin els car­rers des de la pri­mera mit­ja­nit de des­con­fi­na­ment, la situ­ació era tan pre­vi­si­ble com natu­ral. Després de quinze mesos de tan­ca­ment i pro­hi­bi­ci­ons vàries, “era impos­si­ble que no passés”, reco­nei­xia fa uns dies el psi­co­a­na­lista José Ramón Ubi­eto en la pre­sen­tació, a Reus, del seu dar­rer lli­bre sobre el món post-Covid. Els joves neces­si­ten sor­tir. I els X i els baby-boo­mers, i tots els altres, també, i per això els bars estan plens –diu el mateix psi­co­a­na­lista–, perquè neces­si­tem el con­tacte col·lec­tiu per par­lar de política, de fut­bol o del temps. Amb la pandèmia el con­tacte des­a­pa­reix i això és un drama per als ado­les­cents. I no només per a ells. Però en aquests mesos en què han hagut de seguir clas­ses vir­tu­als i de tota mena, en què la presència real, el cos a cos, s’ha anat esfu­mant, i en què s’ha per­dut la part lúdica de la vida estu­di­an­til, amb la pri­mera ober­tura de l’aixeta de la lli­ber­tat s’han dei­xat anar. Els ado­les­cents han de viure el que els toca viure, els moments màgics i il·lusi­o­nants que els altres enyo­rem i que ells ja tro­ben a fal­tar sense ni tan sols haver-los pogut començar a viure. Això sí, cal un punt de res­pon­sa­bi­li­tat, tal com repe­tei­xen els que cada dia ens aler­ten que el virus encara ens acom­pa­nya dia i nit, a grans i a joves. Pot­ser és hora, com reclama el sec­tor, que puguem tenir un oci regu­lat en dis­co­te­ques, sales de con­certs i kara­okes d’arreu.