Tu, d’esquena

Sempre em sap greu que et perdis una imatge concreta de la nostra petita vida en horitzontal. Quan t’estires bocaterrosa i jo miro de no esclafar-te mentre danso sobre teu com un cabirol, paral·lel al teu cos blanc, no només soc jo qui es mou, sinó la turquesa que porto penjada al coll i que se’t passeja per l’esquena com una carícia. Sovint portem el mateix ritme, la turquesa i jo, però en ocasions ella s’accelera per alguna llei física que ara no toca glossar perquè aquí hem vingut a escriure d’amor. Avui no m’he tret les ulleres i, quan t’has capgirat per mirar-me a la cara, per somriure’m a la cara, per agafar-me la cara amb les mans, la turquesa encara es trobava en el seu propi èxtasi, a pas de metrònom. Com que no pots parar quieta, i saps que m’encisen els símbols, l’has agafat al vol amb la llengua i te l’has posada a la boca. Després me l’has col·locat davant de l’ull dret, i t’ha fet l’efecte que tenia la conca buida i que podies endevinar un tall de paret a través de la simbiosi dels colors. Les escletxes de la persiana, que no tanques mai del tot, arrodonien la funció cinematogràfica en aquest món homeopàtic de desig acumulat. I de sobte t’has posat a plorar, vomitant una ràbia visceral cap a tot allò que ens injecta malaurança. Cap a tots aquells entestats a cardar-nos la vida enlaire, l’essència enlaire, la salut enlaire. Ells no saben, però, que l’amor ja no és a l’aire, sinó que es concentra en una turquesa amb una personalitat estratosfèrica, en la fusió còsmica de dos cossos que comencen a agradar-se, en una paret que aviat jo enderrocaré i tu transformaràs en boca. Sabem fabricar bombes i, a sobre, sabem què hem d’exterminar.