Aeroport(s)

El debat sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat tot just comença, però sentint Aena i una part de l’empresariat és clara la urgència per tancar-lo, fins i tot quasi abans que la mesa anunciada pel president Aragonès amb ajuntaments, veïns i entitats ecologistes comenci a treballar. A les portes del segon estiu pandèmic i amb el sector turístic sota mínims, potser fa de mal escoltar, però és urgent abordar si el país necessita i es pot permetre en termes ambientals, econòmics i d’equilibri territorial superar els 24 milions de visitants de fora de l’any 2019.

Aena pretén ampliar l’aeroport per incrementar els tràfics des dels 55 als 80 milions. Des d’aquell llunyà 2007, en el qual ja es parlava del Prat com un hub de gestió catalana, Aena ha acabat decidint un model de baix cost turístic generador de beneficis selectius i costos socials altíssims: especulació immobiliària, conversió en un parc d’oci del centre de la ciutat, alta contaminació i salaris a la baixa per la precarietat laboral del sector. Mentrestant, s’ha insuflat escàs oxigen als aeroports de Reus i Girona amb ajuts públics a una sola aerolínia. Dos aeroports que continuen quasi paralitzats, per no parlar del d’Alguaire, donant servei a l’esquí andorrà. Ben lluny de models com el de Londres i els seus sis aeroports, que reparteix negoci i impactes. Benvinguda l’obertura de debats per bastir consensos sobre infraestructures clau. És una oportunitat per traçar un nou model aeroportuari i de mobilitat per a tot Catalunya. Potser evitaria la pèrdua de sòl agrari i natural al delta, i segur que generaria nous equilibris territorials.