He quedat amb un pam de nas

L'amic deia que no podia ser i que, a més, era impossible. La seva tossuderia es mantenia malgrat totes les evidències. Cada vegada que anàvem cap a Figueres i ens alentien la marxa a causa de les obres, jo li feia veure com n'estava d'equivocat. Estaven treballant i ho feien a consciència. Si n'han mogut de terra aquests últims mesos. A l'encreuament amb Sant Esteve de Guialbes sembla que hi fan una ciutat nova. I tot allò, digués el que digués l'amic tossut, era per eixamplar la carretera, potser per fer un pas elevat del TAV. Si fins i tot han hagut de desaparèixer les noietes que exposaven el cos als viatgers per aquella zona. Allò, amb tota evidència, anava per bon camí: tindríem uns quilòmetres més de carretera general desdoblada, transitable, normalitzada.

Però ell no es rendia a l'evidència.

–Que no veus que no pot ser? Si acabessin aquesta carretera com diuen, algú passaria per l'autopista? Tu saps els diners que es perdrien?

Jo insistia que una cosa és una empresa privada –que naturalment no tindria cap interès en el desdoblament– i una altra l'Estat, que és qui fa les carreteres gratuïtes. Però el seu cervell tortuós trobava sempre complexes raons i rebuscats arguments per lligar les dues coses. Ell, de molt abans que es destapessin els escàndols de corrupció que empudeguen tantes administracions, ja sentia ferum de diners de sota mà a tot arreu. No s'hi pot fer res quan algú és d'aquesta mena de persones.

–I, a més –em deia–, ja saps que les connexions de Catalunya amb Europa són un tabú. Totes les comunicacions han de passar per Madrid, sigui com sigui. De manera que ni carretera ni tren. Ni amplada europea fins al port de Barcelona, ni corredor mediterrani, diguin el que diguin els economistes i els tècnics. Tot això és alta política i nosaltres no hi podem entendre res.

Però, mentre ell parlava i raonava, les excavadores no paraven de moure tones de terra i ja es perfilava en l'horitzó un tram més de bona carretera. Ni que fos un tram petit, sempre és d'agrair. Jo sóc dels que crec en el que veig i el que veia eren obres que anaven endavant. Tindríem carrera desdoblada.

Però m'equivocava. Ha arribat la crisi en el moment oportú. S'han congelat les inversions. S'ha d'estalviar com sigui. No hi ha diners a caixa i no donen crèdits. Potser per no fer quedar malament el meu amic malpensat, el govern de Madrid ja ha decidit que el tram que uneix Medinyà amb Orriols no és pas prioritari. Aquesta vegada no ha calgut cap de les excuses que van endarrerir trams anteriors, ni polèmiques pel traçat, ni suspensions de pagaments d'empreses... Més fàcil, la crisi ho atura tot. Tinc molts problemes per esquivar l'amic. A ningú li agrada passar per burro.