Femení, masculí

Segur que el debat sobre el des­do­bla­ment de gènere i l’ús d’un llen­guatge no sexista va més enllà dels des­gra­ci­ats tions i tio­nes, del Sant Jordi i Santa Jor­dina o els dona­nat­ges i home­nat­ges. Però hem arri­bat a uns límits de ridi­cu­lesa que, més que visi­bi­lit­zar la dona o reflec­tir les iden­ti­tats no binàries, poden pro­vo­car l’efecte con­trari. La llen­gua no s’imposa, i menys quan la impo­sició va de dalt cap a baix. No farem aquí una llista dels argu­ments tècnics per cri­ti­car el des­do­bla­ment o defen­sar l’ús del mas­culí genèric. La lingüista Carme Junyent fa temps que en dona unes quan­tes, de raons, i avui mateix podran tro­bar a les lli­bre­ries el lli­bre Som dones, som lingüistes, som mol­tes i diem prou (Eumo), coor­di­nat per ella i en el qual una setan­tena de dones lingüistes ana­lit­zen “l’ús i l’abús del llen­guatge supo­sa­da­ment no sexista”. Els pro­ble­mes del català són molts altres, i els pro­ble­mes de la invi­si­bi­li­tat de les dones o de les iden­ti­tats no binàries no pas­sen per la impo­sició d’unes alter­na­ti­ves al mas­culí genèric que segu­ra­ment poc aju­da­ran a la igual­tat de totes les per­so­nes. Si pre­nem com a bo el cri­teri que el mas­culí plu­ral és inclu­siu, pot­ser no cal­dria anar inven­tant, i sobre­tot impo­sant, segons quins ter­mes. Com apunta una de les par­ti­ci­pants en el lli­bre, Eli­senda Ber­nal, a mi també em molesta que es qüesti­oni si som “prou femi­nis­tes” perquè fem ser­vir el mas­culí genèric. Difícil­ment el res­pecte a totes les iden­ti­tats es podrà mesu­rar amb l’ús –i l’abús– d’un forçat des­do­bla­ment de gènere, amb l’ús del femení com a no mar­cat o amb la incor­po­ració d’un ter­cer gènere.