Poders en la penombra

Fa un cert temps, cada 11 de setembre teníem Xile al cor. Homenatjàvem Salvador Allende i el govern de la Unitat Popular, recordàvem Pablo Neruda i l’acollida als exiliats republicans, Víctor Jara i la seva guitarra treballadora, aquella esperança de democràcia econòmica derrocada pel cop de Pinochet que va posar fi a la vida de tots tres i de 3.000 persones més assassinades, desaparegudes, torturades. Sabem que l’ombra conspirativa dels EUA va moure fils per desestabilitzar el país fins al punt de marcar el pas de la bota militar, però potser no tenim present la causa d’aquella brutal hostilitat, i és bo refrescar la memòria perquè cinquanta anys després la correlació de poders que dominen el món no és tan diferent. Repassem el discurs d’Allende davant l’assemblea general de l’ONU el 4 de desembre de 1972, d’una sinceritat i valentia política encomiables. Explica com les grans empreses capitalistes –estats dins dels estats– espolien els recursos naturals, com dominen i empobreixen a través de l’inacabable deute extern; no s’oblida dels latifundis ni dels monopolis industrials i comercials; es posa en la pell dels exclosos del progrés i es fa ressò de la lluita de generacions d’obrers, camperols i miners; desenvolupa el seu programa de justícia social –salut, educació, habitatge, treball digne– i detalla totes les intrigues i agressions de les forces que operen en la penombra per frustrar la via xilena al socialisme. Diu que no ho aconseguiran, que el poble resistirà. I és cert que va resistir fins a ser esclafat per l’imperialisme que no necessita urnes.