Viurem el quart aniversari del referèndum de l’1-O entre la nostàlgia i la decepció, que són dos sentiments ben humans però que alhora són ingredients que enterboleixen qualsevol recepta constructiva. Aquell 1-O el vam fer tots i totes nosaltres i això ho hem de recordar perquè va ser extraordinari, sí, però no irrepetible.

La ruptura no és una quimera: la ruptura és possible perquè, durant unes setmanes i en particular durant aquella jornada, l’Estat espanyol va tenir serioses dificultats per fer valdre el seu poder a Catalunya: no va poder impedir els preparatius del referèndum –cal destacar aquí la coneguda com a “operació urnes” així com l’aprovació de les lleis al Parlament el 6 i 7 de setembre i la gran reacció popular del 20-S–. Tampoc no va poder impedir la seva realització, atesa la defensa dels col·legis i el cens universal. Només per la força policial va aconseguir boicotejar una jornada electoral que havia de transcórrer amb tota normalitat. Però ja sabem, des de Gramsci i segurament des d’abans, que un Estat no es pot sostenir només per la força.

Quan un Estat té aquestes dificultats per fer valdre el seu poder, això vol dir que se li està disputant la seva mateixa raó de ser: la sobirania, la capacitat de decidir què passa o deixa de passar. Vet aquí la ruptura que, durant unes setmanes, es va obrir pas al nostre país. Aquell 1-O vam guanyar una batalla. Però indiscutiblement guanyar la independència requereix eines molt més potents encara.

Ara som dins la ressaca d’aquella tardor i l’augment de la repressió ha estat l’element més tòxic en aquest procés. Va ser el que va frenar la independència i també el que ha condicionat la desorientació posterior, principalment el canvi d’actitud d’ERC, que va passar de ser un accelerador d’aquella ruptura a promoure una estratègia de distensió i dilació. Però la repressió no ha estat l’únic element que ha condicionat aquests últims quatre anys. Un altre important canvi ha estat una creixent distància entre la base independentista mobilitzada i els partits polítics. Ens hi poso tots a dins, aquí. Però penso que la disputa entre ERC i JxC ha estat el que ha contribuït més al fangar. Una disputa sense massa profunditat perquè, fins avui, tinc la sensació que ERC aconsegueix marcar el ritme però que JxC és un conglomerat cohesionat no pas per una estratègia alternativa sinó pel rebuig a la d’ERC (si no és que, amb la boca petita, molts la comparteixen).

En aquestes circumstàncies de repressió i desorientació, l’1-O no s’ha d’idealitzar en el record sinó que cal entendre tota la força que conté. Actua com un antídot a qualsevol alternativa que l’Estat espanyol ens vengui com a mal menor. La Constitució espanyola del 78 va ser àmpliament aprovada perquè, tot i les renúncies de l’oposició antifranquista, la gent va percebre que l’única alternativa era la regressió. Aquesta lògica ja no va tenir tanta força en el referèndum de l’Estatut del 2006, quan es va articular un potent vot negatiu perquè s’entenia que s’estava perdent una oportunitat. Si ara de la taula de diàleg n’arribés a sortir alguna reforma, seria difícil que rebés grans aprovacions perquè ja som conscients que la sobirania és una altra cosa. La tardor del 2017 vam experimentar aquesta sobirania i no ens conformarem amb menys.

No soc dels qui pensen que en aquell moment ja ho teníem tot fet i que només van fallar els lideratges. Sí, ens quedarà el dubte de fins on podíem haver arribat perquè la cosa es va començar a tòrcer el mateix vespre del referèndum, expressant contradiccions que ja venien d’abans (com hem sabut, ni tan sols tots els dirigents del procés creien que s’arribés a celebrar el referèndum). El que no comparteixo és que mirar de “governar bé” o dedicar-se a assenyalar les contradiccions dels altres independentistes siguin les prioritats, quan ens hauria de preocupar fonamentalment una sola idea: crear les condicions per a la ruptura com les que van existir la tardor d’ara fa quatre anys, però amb eines molt més potents per tal de reeixir.