Un país de cita prèvia

A casa meva una de les frases que m’han deixat en herència és aquella que diu: “Qui va amb un coix, a l’any, coix i mig.” El temps m’ha permès comprovar que la saviesa popular acostuma a tenir una arrel empírica per bé que incerta, i si bé en l’àmbit físic no és comprovable que la coixesa sigui contagiosa en grau augmentatiu, el que em resulta innegable és que els mals hàbits són fàcils d’imitar i l’imitador acostuma a superar amb escreix el mestre. Creia, ingenu, que Catalunya era diferent de la resta de l’Estat, que nosaltres els catalans no cauríem en les temptacions de la comoditat, i que els nostres funcionaris no farien servir mai allò del vuelva usted mañana. Pensava que aquest esperit hispànic de l’os a l’esquena entrava en tan flagrant xoc amb la nostra inquietud emprenedora i el nostre esperit inquiet, que nosaltres no podríem repetir un esquema que entronca amb una manera de fer i d’entendre la vida pròpia d’un sistema feudal que, a allò que personalment considero Espanya, és el dominant.

Amb el temps, però, hem arribat a uns nivells de perfeccionament del “ja t’ho faràs” que encara farà que els espanyols vinguin a Catalunya a millorar la seva formació. La crisi del coronavirus ha estat una excusa perfecta per convertir Catalunya en el país de la cita prèvia, un mecanisme pervers, que no s’ha pensat per alleugerir els sistemes col·lapsats, sinó per esgotar els ciutadans, fins que desisteixen dels tràmits que els són necessàries per a serveis bàsics que, i aquí hi ha la clau, costen diners a l’administració pública. Quan un sistema s’ha concebut per fer-te anar d’una finestreta a l’altra no és perquè els funcionaris siguin mandrosos (que també n’hi ha), sinó perquè no hi ha diners per fer de l’administració una màquina eficient que pugui absorbir més feina. Un efecte secundari de basar-ho tot en la cita prèvia és que el ciutadà sent que no té opció de controlar res, perquè per fer qualsevol cosa necessita el permís de “l’autoritat competent”, fins i tot per posar una reclamació per un funcionament ineficient!

El més escandalós de tot aquest món de la cita prèvia és el funcionament del sistema sanitari català, especialment el de l’atenció primària. I que ningú em digui que això demostra que ens han destrossat el sistema sanitari. Deu ser molt reconfortant fer culpable la resta del món dels nostres problemes, però la veritat és que les coses no funcionen perquè nosaltres no tenim la capacitat de fer-les anar. Això no entra en contradicció amb el fet que han esmerçat temps i recursos a destrossar el país, però deixem d’una vegada el victimisme; a molta gent això li ha resultat una excusa fantàstica per treure’s les puces de sobre i no solucionar problemes que són de la seva (in)competència.

He viscut en pell pròpia la síndrome de “la pilota de ping-pong”, que consisteix que et facin anar d’un lloc a un altre –sempre amb cita prèvia– sense que ningú resolgui res i donant les culpes a l’altre. Quan tot falla aleshores pots fer una “e-consulta” (quin gran invent la informàtica, tan allunyada de la realitat de la gent més gran). A qui li correspongui respondre ho farà quan pugui o quan li vingui de gust, perquè mai sabràs per què passen les coses que passen i, si de cas, no cal patir, que sempre es pot treure el comodí de la Covid, a veure si així en lloc de demanar més recursos per a la sanitat pública sortim a aplaudir els professionals que fan més del que poden o, a vegades, del que saben. En aquests últims mesos he presenciat en taulells de la sanitat catalana com algunes persones, desesperades i desemparades, havien de muntar autèntics números de circ perquè els fessin cas. I en alguns casos he comprovat que liarla, malauradament, funciona. Un país no pot funcionar com si fos el plató de Sálvame; quan passa això vol dir que tenim un problema molt greu.

I si voleu tenir un dia perfecte proveu a canviar-vos de companyia de telèfon o d’empresa de subministraments, cosa que us pot acabar portant a demanar hora al psiquiatra, per a la qual cosa haureu d’anar, amb cita prèvia, al metge de família, que us enviarà a un taulell on, sota cita prèvia, us donaran visita per a l’especialista; que potser demanarà que us feu unes proves, per a les quals necessitareu cita prèvia, i un cop fetes haureu de demanar cita prèvia perquè us vegi, potser, una infermera, que certificarà que sí que el metge us ha de veure, per a la qual cosa us convidarà a demanar cita prèvia. I qui dia passa, mes empeny i qui diu mes, diu any o dècada.